Són moltes les ciutats i els pobles de Catalunya i de tot arreu que, des que es van constituir els nous ajuntaments, han remunicipalitzat el servei de l’aigua o bé han iniciat el procés per recuperar-ne la gestió pública, ja que és un servei indispensable per a la població i els ecosistemes.
No cal enumerar els municipis de Catalunya -i molts països del món- que, al llarg d’aquests últims anys, han tornat a municipalitzar aquest servei perquè la gestió a càrrec de les empreses privades comporta un sobrecost per a la ciutadania. Tanmateix, el 84% de la població catalana continua tenint l’aigua privatitzada, entre les quals hi ha la de Badalona.
En el programa electoral d’algunes de les organitzacions que avui governen a Badalona es deia textualment: “Remunicipalitzarem els serveis públics que s’hagin privatitzat com a via per garantir-ne una gestió eficient i transparent”.
Per tant, és evident que el govern local, pel que sembla, aposta per la remunicipalització de tots aquells serveis públics en mans privades per tal que es democratitzin i surtin de l’especulació privada.
Com em diu un bon amic, el nostre govern té feina, molta feina. Són molts els serveis externalitzats a Badalona -s’utilitza aquest terme per evitar dir-ne privatitzats- i s’ha d’aprofitar la situació actual per tornar a la ciutadania allò que mai no hauria d’haver estat transferit a mans privades, ja que no podem oblidar que l’interès de qualsevol empresa és buscar beneficis sense tenir en compte l’interès general.
No cal explicar les raons per les quals l’Estat es farà càrrec de vuit autopistes en fallida, necessitaria molt més espai. El que sí que és cert és que, si fossin rendibles, continuarien en mans privades. El fet vergonyós és que el govern del PP, en aquest cas, utilitzi diners públics -més de 5.000 milions d’euros- per rescatar, una altra vegada, negocis que en bona part estan en mans de fons oportunistes i especuladors.
Difícilment una empresa privada voldrà gestionar serveis públics que no li permetin tenir beneficis, ja que no és aquesta la lògica empresarial.
En el cas de l’aigua hi ha estudis que demostren que la gestió privada és més cara que la pública. El mateix Tribunal de Comptes assenyala que, a les poblacions petites i mitjanes, la diferència és del 22%, mentre que a les grans ciutats, com és el cas de Badalona, el sobrecost arriba al 25%.
Són moltes les raons que justifiquen la remunicipalització. I la principal no és l’abaratiment d’aquest servei (que també és important per a l’economia de les famílies), sinó que la recuperació permetrà invertir els beneficis en la millora dels mateixos serveis municipals de l’aigua i es podran aplicar criteris de transparència per evitar l’opacitat existent de les empreses que els gestionen.
També és cert que cal informar la població sobre l’ús responsable d’aquest bé escàs i imprescindible. Són molts els països que reconeixen que l’aigua no és tan sols un dret humà sinó una necessitat vital. I si es vol evitar que cap a l’any 2025 més de quatre mil milions de persones, la meitat de la població mundial, no tingui accés a l’aigua potable. Hem d’aconseguir que la gestió sigui pública i surti de la lògica mercantil, per evitar especular amb un dret humà essencial per poder gaudir plenament de la vida, com reconeixen les Nacions Unides.
Desgraciadament, l’ONU revela que cada any moren més de 15 milions d’ésser humans com a conseqüència de la manca d’aigua, cinc milions dels quals són infants. L’aigua no és prescindible. Sense aigua no hi ha vida.
Per això, cal evitar l’especulació amb un dret tan fonamental i s’ha de treballar per aconseguir que tothom hi tingui accés, independentment de la seva situació econòmica. I cal que l’Ajuntament, al més aviat possible, iniciï el procés de remunicipalització per garantir-ne la universalitat d’accés i poder gestionar-lo basant-se en criteris de transparència, eficiència i sostenibilitat.
