Ja fa uns quants dies que ha començat la campanya electoral, la qual, segons molts, és una de les més transcendentals de totes les que s’han celebrat a Catalunya.
Des de fa molt de temps, Catalunya es troba en una situació de desgovern que ens està portant a un carreró sense sortida i que ja ha fracturat la societat catalana. No cal reproduir els qualificatius que s’usen per menysprear l’adversari. Tanmateix, ara per ara, la confrontació només és dialèctica i, encara que es necessitarà temps, no és irreversible.
Ara bé, per això, uns i altres han de canviar del tot si es volen solucionar els veritables problemes que afecten la majoria dels catalans. Anteposar en el debat el problema territorial per sobre del problema econòmic i social, no només és un disbarat sinó que vol ocultar la responsabilitat dels que ens han governat fins ara, que no han dubtat a aplicar polítiques d’ajust i austeritat i que són la causa de la desconstrucció de l’Estat del benestar.
La polarització del debat entorn a la qüestió nacional, no només ha ocultat els problemes reals de la majoria dels catalans sinó que, a més, ha legitimat les polítiques antisocials dels governs central i català. També, així, s’ha evitat que es parli dels casos de corrupció que afecten uns i altres i ningú demani responsabilitats als responsables polítics d’aquestes organitzacions.
L’esperpent arriba fins a l’extrem que ningú sap qui és el M. Rajoy que apareix implicat en molts casos de corrupció o en la llibertat que gaudeixen els que a Catalunya s’ha demostrat que han utilitzat les administracions públiques per enriquir-se i, per si no fos suficient, van eludir impostos portant els diners a paradisos fiscals no gaire llunyans.
El problema s’ha convertit en una lluita entre nacions i no en una lluita de classes. La corrupció, com l’increment de les desigualtats, no és el problema. Als corruptes ningú els toca, faltaria més. Ara toca una altra cosa.
Per això, em diu un bon amic, mentre no es vagi a l’arrel dels veritables problemes que pateixen els catalans, es continuarà sense solucionar tot allò que ha fet que a Catalunya hagin crescut les desigualtats i s’hagin empobrit les classes populars i la classe treballadora.
Són molts els que afirmen que la via independentista unilateral és depredadora del benestar general. De fet, les CUP van facilitar l’aprovació dels pressupostos antisocials del 2017 presentats per ERC i el PDeCAT, l’antiga corrupta CiU, subordinant la defensa dels drets socials als drets nacionals i aconseguint, amb aquesta decisió, dividir la classe treballadora.
També hi ha els que diuen que amb el bloc monàrquic, liderat pel més corrupte dels partits, responsable de les retallades en llibertats, en drets socials i de la contrareforma laboral que ha destruït, precaritzat i empobrit milions de treballadors, serà difícil arribar a cap acord per assolir els objectius d’una autèntica democràcia i defensar un programa de canvi que acabi amb els privilegis dels partits sistèmics i sigui favorable a les classes populars.
Per això, aquestes eleccions seran una bona oportunitat per reconduir la situació i evitar encrespar encara molt més els ànims. Hi ha alternatives. S’ha de votar pensant en la reconciliació i no en la confrontació. S’ha de fugir dels que ens volen situar en bàndols. La divisió només afavoreix els corruptes i els que tot ho controlen. Els que diuen que volen canviar les coses, però en realitat el que volen és que tot continuï igual.
Sabent on estem i coneixent els que són els responsables d’aquest desgavell, cal donar una oportunitat als que ens volen units i aposten per construir una Catalunya en Comú al servei d’una majoria social, als que volen una sortida dialogada i democràtica a la situació actual i acabar amb la corrupció i les desigualtats.
No serà gens fàcil, però és necessari treballar tots plegats per aconseguir-ho. Només treballant a favor de les persones, de totes les persones sense excloure ningú, aconseguirem sortir d’aquest carreró sense sortida per a les classes populars al que ens han portat els que ens han governat fins ara: els nacionalismes excloents català i espanyol.
