Un any més arriba el moment, uns dels dies més esperats per les criatures badalonines. Darrere queden els dies grisencs de l’hivern. Als parcs i els jardins es veuen les primeres flors. Els ocells voltejant entre els arbres que comencen a despertar amb un soroll que sembla com un tret.
Les famílies es queden a la porta de l’escola fent-la petar mentre els petits juguen a pirates. Tothom està content i tothom vol gaudir perquè arriba la Festa. Una festa possible gràcies a moltes entitats i pensada perquè tots i totes en gaudim, ens hi divertim.
Ningú recorda ja el Carnaval, encara que molts nens i nenes portaven disfresses de pirates. En temps de crisi s’ha d’estalviar. Ara les famílies saben que pocs dies després del Carnaval, a Badalona, arriben els pirates.
A les escoles s’expliquen històries de pirates, als esplais es fan tallers i jocs relacionats amb els pirates… a tot arreu hi ha ambient pirata.
Tanmateix, la història ens explica que l’arribada dels pirates suposava per als vilatans una autèntica tragèdia. Per això tenien por i, amb l’arribada del bon temps, vigilaven les costes per evitar ser sorpresos. Els més grans recorden històries que els van contar quan eren petits i conserven vives les imatges d’un gran vaixell amb unes enormes veles negres i una bandera pirata, una bandera que onejava a dalt de tot i que ningú associava amb res agradable.
Quan els pirates eren ben a prop de les nostres costes, tothom tenia clar el que buscaven. Per això hi havia guaites vigilant que ens avisaven encenent una foguera i, quan això passava, el vigilant de la torre que hi havia a can Canyadó tocava a via foc. Era el senyal convingut perquè a Santa Maria les campanes repiquessin i posessin en alerta a tots els vilatans. Tothom tenia clar que, aleshores, s’havia de córrer cap a les torres de defensa de Santcliment.
Els que ho tenien més difícil eren els que vivien massa a prop de la costa:
“Les primeres cases pujant de mar ja cremaven. Nens plorant, dones cridant… Ningú sabia ben bé què fer. Només corrien com bojos per fugir dels pirates”.
Els pirates, sota el comandament del temible Catxidiable:
“No deixaven temps perquè ningú trobés recer. Treien les pubilles arrossegant-les de les seves cases per endur-se-les vés a saber on. Calaven foc a tot arreu, i mentre ho feien, reien sorollosament”.
Els més petits, tanmateix, el que tenen present és el que també explica una llegenda de casa nostra: Un vailet, anomenat en Tasi, quan va veure com els pirates pujaven pel carrer que avui anomenen de la Cota va aferrar fort un atiador amb les dues mans i els va plantar cara. Entre els pirates destacava “un amb una llarga capa vermella, un ull tapat i amb una cicatriu a la cara que li arribava fins a la barbeta”.
En Tasi, brandant l’atiador, va cridar en mig del carrer:
-Prepara’t, Catxidiable, que vinc per tu!
Els pirates, diu la llegenda, es van aturar en sec en veure en Tasi cap a ells. Estaven perplexos i van començar a dubtar.
El que no sabia en Tasi és que darrere seu hi havia molts vilatans armats fins les dents. “Havien arribat els reforços de fora vila, de Canyet, de la Murtra, de can Canyadó, de can Bofi Vell, de Bufalá, de can Peixau i els homes de les cases de Vehils i els de Torrebadal, armats amb forques, ganivets, garrots i amb tot el que havien pogut trobar”.
Aquesta va ser la raó per la qual els pirates van girar cua i se’n van tornar cap al vaixell que els esperava a la platja.
Ara els nens i les nenes volem ser com en Tasi. Cap vol perdre’s la festa i plantar cara al temible pirata Catxidiable.
