A Espanya s’està perdent la llibertat de premsa. Aquest és un dels titulars de portada recents del New York Times. Quan llegeixes el reportatge veus que la informació del primer diari dels Estats Units, en tirada i influència, es basa en l’últim informe de l’International Press Institute. Poca broma. I encara menys conya quan tot plegat s’afegeix a l’informe publicat a finals de setembre per The Nation, que ja qualificava els mitjans de comunicació espanyols com “els pitjors d’Europa”. Pim, pam!
A Madrid, però, fan com si sentissin ploure. Més que res, perquè saben que el New York Times, l’International Press Institute i el The Nation tenen raó. I saben, a més, que no poden fer res per reconduir la situació. Perquè, com expliquen aquests informes internacionals, la pèrdua de la llibertat de premsa s’explica per dos motius. Un: per la submissió dels grans grups mediàtics a la banca, que ha comprat alts percentatges de la propietat dels mitjans, escurats per la crisi econòmica que ha fet esclatar la bombolla mediàtica, la segona més gran després de la construcció. I dos: per la forta deriva intervencionista del govern espanyol.
La submissió a la banca no es pot reconduir a curt termini. Però l’obediència cega a l’intervencionisme estatal sí que es podria, si els mitjans volguessin. Vet aquí el moll de l’os: que una de les causes del suïcidi periodístic espanyol no és que sigui evitable, és que gairebé és volguda. I la raó és Catalunya. Sempre Catalunya. Realment, llegint la història de les espanyes, es constata que, per molt que vulguin dir-ne perifèria, per molt que vulguin regionalitzar la nació catalana, per molt que vulguin disfressar constantment la realitat, sempre, sempre, sempre, tot gira al voltant de Catalunya.
Ni Euskal Herria, ni Galícia, ni tan sols Portugal. El conflicte real que fa de fil conductor de tota la història peninsular és entre Castella i els Països Catalans. Sempre que la nació catalana es belluga, l’statu quo castellà s’inquieta i s’activen tots els ressorts. I quan s’activen, van tots a l’una, com un sol home. És per això que, per exemple, el diari que durant molts anys havia estat el símbol de la progressia periodística, El País, ara competeix, dia a dia, amb El Mundo, l’ABC o La Razón.
Els titulars de portada, els editorials i, sobretot, els articles d’opinió publicats últimament per El País podrien haver-se publicat perfectament a qualsevol dels diaris tradicionalment identificats amb la dreta espanyola més dura. “Article 155: instruccions d’ús” o “Entendre’s amb els nacionalistes?” són els dos últims exemples, però la tirallonga seria llarga, llarga. Ara mateix, doncs, es constata que la sentència d’en Josep Pla, que diu que “el que s’assembla més a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes” té el seu equivalent periodístic perquè el que s’assembla més a un mitjà d’esquerres és un mitjà de dretes.
I la llibertat de premsa, a l’estat espanyol, on queda? Aquesta és la pregunta que cada cop es fan més organismes internacionals. Una pregunta que, llegint els diaris, escoltant les ràdios i mirant les televisions d’àmbit estatal, no obté resposta. Només soroll, només trinxera, perquè l’objectiu, malauradament, ja no és informar. Ara, l’objectiu és tombar el procés. I més enllà del debat polític i periodístic que es pugui fer al voltant del procés, el que corprèn és la naturalitat amb què l’espai comunicatiu espanyol assumeix el preu d’aquesta estratègia. De moment, ja estan perdent la llibertat de premsa. Quantes llibertats més estan disposats a sacrificar per defensar la unitat d’Espanya? I, encara més: passi el que passi amb el procés, quina Espanya quedarà?
