A Badalona, prop d’un 20% de la població som persones més grans de 65 anys. És a dir, 42.254 veïns i veïnes amb dret a vot. Curiosament, coincideix amb el nombre de vots que a la nostra ciutat van obtenir les candidatures de dretes (PP, CiU -ara transmutat en PDeCAT- i Cs) en les passades eleccions locals (els tres partits van sumar 42.656 vots).
Segons diuen les estadístiques, actualment a Espanya el 30% dels homes i el 27% de les dones més grans de 65 anys voten el PP.
Si extrapolem aquestes dades a Badalona, això significaria que unes 25.000 persones més grans de 65 anys votarien el PP a la nostra ciutat (a les passades eleccions municipals va obtenir 30.559 vots).
Això significa que a Badalona hi ha una majoria de persones grans que s’identifica amb la dreta reaccionària i retrògrada i els vota? Aquesta gent gran no és la mateixa que durant els anys setanta va lluitar per aconseguir drets i llibertats, és a dir, per la democràcia? No és la mateixa que va defensar més i millors equipaments públics als nostres barris i es va enfrontar als especuladors que, amb la complicitat de l’Ajuntament franquista, només volien construir habitatges i s’oblidaven dels serveis i els equipaments? Aquesta gent no és la mateixa que va treballar per millorar la qualitat de vida de tothom? Els avenços en la millora dels serveis públics (sanitat, ensenyament, dependència, etc.), així com els drets a les prestacions socials, no van ser possible gràcies a la lluita de totes aquestes persones? És a dir, no són els que s’han guanyat el dret a viure amb dignitat?
Com s’explica que ara confiïn en uns partits (PP, Ciutadans, etc.) als quals només els preocupen – defensen- els interessos del capital financer especulatiu? Com és possible que renunciïn a un dret reconegut per la Constitució espanyola i altres normes internacionals?
Se suposa que tothom té clar que són els partits de dretes els responsables de les retallades en prestacions socials i els que defensen posar fi al sistema públic de pensions, ja que són partidaris dels plans privats gestionats pels bancs que, gràcies als nostres diners, poden obtenir grans beneficis gestionant-los al seu caprici.
Se suposa també que amb les nostres cotitzacions, efectuades abans de jubilar-nos, s’han mantingut les pensions dels treballadors ja jubilats.
Quan demanem la revalorització de les pensions segons l’increment de l’IPC, no demanem cap pujada especial, només volem no perdre poder adquisitiu.
A més, les pensions no han de finançar-se exclusivament amb les cotitzacions socials. Com passa amb altres despeses (educació, sanitat, justícia, etc.) també es poden finançar a través dels pressupostos generals.
La viabilitat de les pensions, com la resta de les despeses públiques, no depèn de quants siguin els treballadors en actiu, sinó de quant es produeix. A la majoria dels països europeus la productivitat ha crescut en els últims anys més d’un 70% i, per tant, hi ha diners per poder mantenir l’estat del benestar. El problema resideix en com es distribueix aquesta riquesa. També és bo recordar que la pressió fiscal a Espanya se situa vuit punts per sota de la mitjana europea i que són els que més guanyen els que menys cotitzen.
Segons dades d’Eurostat, a Espanya el percentatge que representa la despesa en pensions sobre el PIB és inferior a la majoria dels països europeus i a tots els països es revaloren les pensions segons l’increment dels preus, els salaris i el PIB, mentre que a Espanya només es té en compte el PIB, cosa que significa perdre, en realitat, poder adquisitiu.
Per això, les pensions i la resta de prestacions socials han d’estar garantides per llei.
Tenim la raó i la força. Utilitzem-la quan hi ha eleccions i no confiem en els lladres i en els que ens enganyen. Recuperem la nostra joventut i reclamem tot allò que necessitem per poder viure amb dignitat, nosaltres i els nostres fills.
