Podem distingir si la ciutat on vivim és bonica o no? En quins paràmetres basaríem la nostra afirmació? Quins elements consideraríem per opinar sobre la bellesa de Badalona, en el nostre cas?
Em permeto proposar el contingut d’un vídeo d’animació molt interessant, elaborat per The School of Life. He trobat aquest vídeo per casualitat, però el contingut, al meu entendre, és de gran valor. Parla dels sis factors fonamentals que fan atractiva una ciutat. El vídeo només està disponible en anglès i no té subtítols ni en espanyol ni en català. Val la pena, però, resumir-lo, tot i que recomano visionar el vídeo per l’alta qualitat de l’animació.
Tot comença amb una simple observació: avui en dia som molt bons per produir objectes bonics de veure i amb un disseny atractiu, com ara cotxes, telèfons intel·ligents o avions. Malauradament, no es pot dir el mateix de les ciutats. Quantes ciutats coneixem que siguin realment boniques? Si observem les que realment ho són, es van construir fa molt de temps.
El personal d’School of Life, el canal de YouTube que va publicar el vídeo (força llarg, dura 15 minuts), va buscar els sis paràmetres fonamentals que fan bella una ciutat. Descobrim-los tots:
1. Ni massa caòtica, ni massa ordenada: Una de les coses que apreciem en una ciutat és l’ordre, que hi hagi simetria. Moltes ciutats estan completament desordenades: una teulada inclinada immediatament adjacent a una teulada plana; tot seguit, una construcció baixa i ampla i després, unes torres altes.
De la mateixa manera, el factor contrari pot ser un problema. Massa ordre no fa bella una ciutat. Els barris amb grans extensions que semblen repetir-se idèntics a si mateixos durant centenars i centenars de metres creen llocs anònims i alienants.
La situació ideal és una barreja de dos factors: varietat i ordre.
2. En contacte amb la vida: Moltes ciutats modernes estan plenes de llocs morts, travessats per autopistes que no ofereixen res a veure als que passen per elles. Centres de negocis anònims plens de gratacels alts. Sens dubte, dins d’aquestes torres hi ha gent treballant en coses apassionants, però a fora ningú ho sap, perquè els carrers d’aquests llocs són freds i desorientadors. A peu de carrer, la vida és absent.
Els carrers que estimem, en canvi, són totalment diferents: pots trobar un bar, un pub, una xarcuteria, botigues… pots veure que les coses evolucionen i continuen endavant. Són els carrers que estimem perquè estan plens “de vida”. Podem veure gent treballant, fent encàrrecs i mantenint relacions socials amb altres persones.
3. Compacta: En el passat, poder viure sol era una fita. Les famílies de les classes més pobres vivien totes juntes en cases petites. Poder viure cadascú a casa seva, sol amb la seva família, va ser un gran èxit.
En les últimes dècades del segle XX, molta gent, tan bon punt tenien els diners suficients per pagar-la, es traslladaven a una casa particular, allunyada dels altres. I per a les ciutats això va ser un desastre. Molts barris s’han tornat freds, anònims, poc atractius i són un gran malbaratament d’energia i espai. Tenen grans extensions i estan connectades per vies ràpides. Tot això, per satisfer la nova necessitat social de viure lluny dels altres.
El que necessitem són ciutats compactes i ordenades. Totes les ciutats més boniques són compactes i a més disposen de places i altres llocs de reunió pública. L’art de construir quadrats a l’època moderna està en fort declivi. Les places més boniques que embelleixen les ciutats daten de dècades enrere.
4. Orientació i misteri: Per definició, les ciutats són grans. Però les ciutats que agraden a molta gent tenen molts carrers secundaris i carrers petits que creen una sensació de misteri. Passejant per aquests carrers, et pots sentir com si ja no estiguessis a una ciutat. I és realment agradable sentir-se perdut en una ciutat i descobrir-la. El Dalt de la Vila badaloní n’és un exemple.
Evidentment –ho veiem en el vídeo– hi ha d’haver un equilibri entre carrers grans i carrers petits. Necessitem ciutats amb dos tipus de llocs: llocs de misteri i llocs d’orientació.
5. Factor d’escala: El vídeo que comento, de The School of Life, How to Make an Attractive City, recorda que les ciutats modernes estan plenes d’edificis grans. Els valors d’una empresa no coincideixen amb la mida de les seves construccions. A moltes grans ciutats s’alcen els gratacels alts, seu de grans multinacionals.
A la ciutat ideal, cada edifici hauria de tenir cinc pisos, no més. Els urbanistes actuals ens diuen que les construccions més altes s’han d’evitar i compactar de manera ordenada. Pot haver-hi una construcció més gran, però s’hauria de dedicar al que realment importa, a un valor en què la societat creu i que expressa una necessitat a llarg termini.
6. Localitzar: És una mica desconcertant agafar un avió, marxar i, en aterrar, no poder reconèixer immediatament on ets. No ens agrada veure edificis que podríem veure en qualsevol altre lloc del món. Cada societat té tradicions diferents, cert. Segons el vídeo, les ciutats han de tenir uns caràcters forts i peculiars, vinculats a l’ús de materials i formes locals pròpies del lloc.
És fàcil treure conclusions després de visionar el vídeo. Els obstacles per construir ciutats boniques tenen dos factors principals: a) Confusió intel·lectual sobre què és bell i què no: això ve de l’opinió que ningú té dret a decidir què és bell i què és lleig, que la bellesa és subjectiva. b) Manca de voluntat política a l’hora d’establir i fer complir les normes precises a implantar en la construcció de nous nuclis urbans.
