A aquestes alçades de la pel·lícula, explicar què és el Pacte de Toledo no deixa de ser un anacronisme quan ja han passat quasi vint-i-cinc anys des que el Congrés dels Diputats va aprovar una Proposició no de Llei presentada pel grup parlamentari de CiU (abril de 1995) que tenia com a objectiu erosionar el sistema públic de pensions i que va ser molt ben acollida pel Partit Popular.
Ara bé, el que justifica aquest escrit va ser la baralla dialèctica que van protagonitzar uns bons amics sobre l’esmentat Pacte. I, sobretot, que són molts els que parlen d’aquest Pacte i, possiblement, pocs sàpiguen les seves funcions i les persones que el componen.
El 15 de febrer de 1994, el Congrés dels Diputats va aprovar crear una ponència, en el si de la Comissió de Pressupostos, amb la finalitat d’analitzar els problemes estructurals del Sistema de la Seguretat Social i assenyalar les principals reformes que haurien d’escometre’s en un futur per garantir la seva viabilitat.
Un any després, aquesta Comissió va arribar a un acord sobre un informe emès per la Ponència, anomenat Pacte de Toledo, que més tard fou ratificat pel Ple del Congrés dels Diputats.
Aquest Pacte va significar un compromís de tots els grups parlamentaris amb el sistema públic de pensions de la Seguretat Social. El document aprovat feia quinze recomanacions i, entre altres fruits, va donar la signatura d’un acord entre el govern i els sindicats pel qual l’executiu es comprometia a garantir el sistema de protecció social públic i el poder adquisitiu de les pensions fins al 2001.
El Pacte tenia una vigència de cincs anys. Tanmateix, no serà fins al 2003 que la comissió parlamentària no va aprovar un nou informe amb 22 noves recomanacions que van servir de base per arribar a un nou acord entre el govern i els agents socials. I va ser així com el govern va aprovar una nova llei, de 2007, que va modificar substancialment allò acordat a la primera.
El que va passar des d’aleshores ja és més recent. Tanmateix, cal no oblidar les reformes laborals de 2011 i 2013 i els efectes sobre la pèrdua de poder adquisitiu dels pensionistes i el progressiu retard en l’edat de jubilació.
El que tampoc podem ignorar és que la sostenibilitat de les pensions no és un problema econòmic sinó polític.
De fet, la protecció social no és quelcom accidental de l’Estat sinó una responsabilitat d’aquest, reconeguda constitucionalment, i per això les pensions no tenen per què finançar-se exclusivament mitjançant cotitzacions socials. De la mateixa manera que passa amb altres despeses de l’Estat, aquest té l’obligació de fer front a les despeses de les pensions a través dels pressupostos generals.
El que no podem acceptar és que des del govern es potenciïn els fons privats de pensions per completar la insuficiència de les pensions públiques. Supeditar la solució del problema de les pensions a la quantitat d’estalvi que cada persona hagi pogut acumular al llarg de la seva vida activa és condemnar a la pobresa la majoria de la gent gran.
Els fons de pensions només beneficien les entitats financeres dipositàries dels nostres diners, per això cal assegurar les pensions a través d’un sistema públic que blindi aquest dret constitucional i es respecti incrementar-les cada any d’acord amb l’IPC.
Només amb aquesta mesura que garanteix la revalorització de les pensions es podrà evitar l’increment de la pobresa de la majoria dels pensionistes.
La pressió de centenars de milers de pensionistes omplint les places dels ajuntaments i els carrers de moltíssimes ciutats i pobles durant aquests últims mesos ha donat un primer resultat, encara que insuficient. El govern ha acordat apujar les pensions igual que l’IPC. Això significa que, amb efectes de l’1 de gener de 2018, es va procedir a la revalorització de totes les pensions contributives del sistema de Seguretat Social per un import equivalent a l’1,35%.
Aquesta revalorització, sumada a la que el govern del PP va aprovar a començament d’any per un import del 0,25%, suposarà una revalorització total de l’1,6%, coincident amb la previsió de la inflació -una altra cosa són els increments dels preus dels serveis bàsics, però això és una altra història-.
Ara bé, aquest acord només estarà vigent durant dos anys.
Què passarà el 2020?
Per això els pensionistes continuarem al carrer defensant els nostres drets i exigint reformes estructurals que els garanteixin.
