Badalona ha estat titular aquestes darreres setmanes al voltant d’un arbre, convertit a la desesperada en bandera d’un nou cicle polític a la ciutat i finalment evidència que l’indiscutible habilitat per generar titulars de l’alcalde de la ciutat no és, malgrat tot, un instrument infal·lible per dissimular tantes mancances i desigualtats (“i tan pobres com som”, deia el poeta). Però aquest no és l’enèsim article publicat a la ciutat sobre l’artefacte lluminós plantificat en la tossudament inhòspita plaça Josep Tarradellas. Aquest és l’article, ja em permetreu el joc, sobre l’arbre que no ens deixa veure el bosc. O de com, de vegades, els llums –o més concretament, el seu excés– ens enceguen i ens impedeixen veure i gaudir el sentit més humà i cívic d’un Nadal entès com a metàfora d’allò que ens cohesiona com a ciutat.
Perquè és possible trobar als nostres barris i ciutats desenes d’exemples d’un Nadal que va més enllà dels valors venuts al millor postor. Un Nadal alternatiu, que aconsegueix sonar amb harmonia enmig de la música estrident que sona en bucle des de la playlist més previsible. Un Nadal que es mostra malgrat les males còpies de Disney i que sobreviu a la gran orgia de consum i residus en què hem convertit aquests dies.
Tots aquests petits ‘Nadals’ al marge de la programació oficial i de l’omnipresent fil musical del capitalisme a l’ús conformen un itinerari –o un mapa, si ho preferiu– en què es mostren el compromís de ciutat i un sentit de comunitat que resisteix als algoritmes pensats per aixecar-nos la camisa i buidar-nos la cartera.
M’hi acompanyeu?
Comencem a Sant Roc, a la parròquia, on des de fa 37 anys es fa la mostra de pessebres (i el pessebre vivent!), una proposta molt original de l’Ateneu que combina crítica i participació al barri. A prop, ja passada l’autopista, hi tenim l’associació de veïns de Sant Antoni de Llefià, única a l’hora d’articular treball en xarxa i que, un cop més, ha ofert un fantàstic tió comunitari amb la participació de diferents entitats quilòmetre zero. Sense deixar la part alta de la ciutat, ens encaminem ara al Districte 3, on s’ha celebrat la festa dels tions, al Turó de l’Enric, símbol recent d’una reeixida lluita ciutadana, que no passa sovint! Entre els cops al tió se sent el soroll inconfusible que es fa en botar una pilota de bàsquet. És el so de la rua reivindicativa, organitzada aquest any per la incombustible plataforma Juguem a Bàsquet.
Arreu de la ciutat hem trobat tallers de fanalets per rebre els Reis d’Orient (també a les biblioteques de la ciutat!), i qui diu fanalets diu ‘bombes’, que és com algunes famílies de Badalona encara s’hi refereixen, tal com ens recorda el Fanalet d’en Tasi, de la Dolors Sabater i l’Anna Riera.
És la cívica resistència a una tradició que cada vegada perd més personalitat i esdevé més intercanviable de municipi en municipi
Fotografia de l’autor
Tot plegat, l’intent de reivindicar les arrels locals, cívica resistència a una tradició que cada vegada perd més personalitat i esdevé més intercanviable de municipi en municipi. Aquest 2023, a Badalona el desgast ha estat més evident, ara que el govern municipal del Partit Popular ha decidit frívolament renunciar als ‘tornemis’, recent però estimat símbol local. Malgrat l’esforç de tants voluntaris i voluntàries passats per aigua i l’esforç valuós dels mitjans locals per explicar-ho, els ‘tornemis’ es van trobar a faltar en una cavalcada deslluïda made in Disney. Per cert, és molt recomanable llegir aquest article de la Núria Cadenes, que ajuda a entendre les batalles culturals on ens volen arrossegar (els blockbusters de Hollywood a les cavalcades com a símptoma) i que defuig el victimisme i ens convida a seguir ‘teixint’. I una cosa i l’altra ens interpel·len en clau Badalona.
Qui no ha deixat de defensar l’accent de la singularitat és l’associació de veïns del Centre i la seva crida als Reis, que ha continuat sent una cita màgica i concorreguda al carrer del Carme, tot i la pluja. També hem vist iniciatives que tocaven de peus a terra, ben connectades amb la realitat del dia a dia de Badalona. I, en aquest sentit, que no passi per alt l’esforç reeixit de fer xarxa de 24 entitats de la ciutat (diverses, arrelades, compromeses per una Badalona més justa) per elaborar un calendari d’advent solidari. O la Sopa de Pedres, organitzada pel Círcol i amb la complicitat de moltes entitats socials. Un exemple de celebració original, participativa i compromesa… Alternativa als tòpics consumistes tant en voga aquests dies.
Encara més: els 25 anys dels diorames pessebristes, amb precioses miniatures dedicades al patrimoni local, i la vigorosa vigència del concurs d’Anomalies, amb prop de 50 anys d’història reivindicant el comerç de proximitat. O les diferents representacions dels Pastorets (enguany hem repetit amb els del Círcol, amb música en directe, un valuós patrimoni de les arts escèniques al municipi, però també hi ha els de l’esplai Cra-Crac, entranyables en la seva aparent senzillesa).
Són alguns exemples, però segur que n’hi ha molts més (per sort, impossibles de consignar en aquest article que no té ànim ni poder d’exhaustivitat!).
Al capdavall, potser el bosc –que potser ens pretenia amagar l’arbre– és més frondós del que semblava. Però això sí, mereix cura i dedicació… I passades les festes, també el nostre reconeixement.
I que quan pensem en la ciutat, no ens oblidem d’enfocar bé la mirada més enllà de la gran màquina de relat instal·lada a la plaça de la Vila, perquè potser, com aquell joc infantil, connectant els punts aparentment inconnexos ens sorgeix un dibuix que paga la pena de mirar… I que en el cas de la nostra ciutat ens convida a no deixar d’intentar-ho.
És obligació i deure nostre no deixar de fer aquest exercici, que no només és cosa de Nadal, sinó de cada dia a partir d’avui mateix.
