Igual que molts badalonins, sóc un observador del comportament de les persones que formem l’anomenada societat civil i crec que cal dir en veu alta que hi ha alguns aspectes que, des del meu punt de vista, mereixen correcció i repulsa.
U.- Passos de vianants.- Si analitzem com s’actua en un pas de vianants, és fàcil constatar que més de la meitat de mortals no respecta el senyal de prohibit i travessa la calçada de forma alegre –i el vianant amb el mòbil a la mà-, amb els perills que això comporta i l’increment de la despesa social que es deriva d’un accident de circulació. És més, no cal fer-li cap tipus de reflexió perquè el més segur és que ens contesti amb un improperi. El cert és que després d’esquivar els vehicles de forma innecessària, veurem que no es tractava d’una urgència, sinó que es consumeix el temps-risc en tasques banals com podria ser prendre una consumició al bar proper.
Intentant buscar-hi solucions, se m’acut que de la legió de jubilats badalonins que tenim en molt bon estat, una part d’aquests, i com una prestació de voluntariat i de servei a la societat, podrien situar-se als passos de vianants controlats pels senyals lluminosos per, dotats amb un distintiu d’autoritat i un xiulet, corregir els mals costums. A més, les entitats locals o associacions de veïns podrien coordinar aquests menesters.
Dos. Els grafiters.- Una altra qüestió que també reclama l’atenció són les pintades de pèssim gust als edificis i mobiliari urbà que denoten una falta de civisme dels seus autors i degraden l’aspecte del nostre entorn. Una anàlisi superficial delata que els executors de les esmentades malifetes, que es fan sovint fins i tot al portal de casa meva, ho fan amb uns signes a símil de firma que es repeteixen en els diferents espais en senyal de propietat de la superfície que han embrutat. Valdria la pena fer una comprovació i així localitzar els energúmens dels esprais, amb el càstig o la pena de tornar a deixar-ho net i lluent, com estava al principi.
Tres.- Els conductors irresponsables.- Freqüentment, els mitjans locals, com Línia Nord, ens il·lustren amb la trista notícia que ha estat atropellada una persona en un pas de vianants. Deixant a part la valoració de si hi ha hagut o no imprudència per part del caminant, el cert és que s’han multiplicat aquest tipus de sinistres i s’han d’unir esforços per reduir-ho al mínim estadístic. Toc d’atenció també als responsables dels semàfors. Ens van advertir que es posaven els senyals amb leds per quan, malgrat ser molt més cars, duren mitja vida. No ha estat així: la meitat dels discos lluminosos no disposen ni del 50 per cent de llumets i continuen fonent-se sense que siguin renovats.
Què s’ha de fer? Primer, educació a les escoles. Després, límits de velocitat, bandes rugoses, sancions pecuniàries i de prestació de serveis a la comunitat, immobilització del vehicle, etcètera, i, encara que sigui predicar al desert, l’Ajuntament i les acadèmies de conductors haurien d’aprofundir, no només en el fet que els alumnes puguin distingir els senyals, si no a inculcar una cosa tan important com és la “generositat al servei dels altres ciutadans”.
Quatre. Clubs a la corda fluixa. Les entitats esportives, de qui són? Dels seus socis. Cal molta cura en corregir amb diners públics la gestió de clubs esportius privats. Són molts els ciutadans que no entenen que la via de socors sigui pública.
Determinat badaloní, rei dels busos, va aconseguir la presidència del Badalona inscrivint els treballadors de l’empresa que gerenciava com a socis; a l’assemblea següent, peix al cove, i avui en lloc de l’estadi de l’avinguda de Navarra tenim pisos i més pisos, quan el poble el que demanava era l’ampliació dels parcs Arnús i Soley.
Una junta directiva basquista va voler de totes-totes el Club Esportiu Mas Ram, propietat dels socis de la urbanització del mateix nom; el cop de mà també va ser fer socis de l’entitat un nombrós grup de penyistes i obtenir majoria en l’assemblea que va autoritzar la venda del Mas Ram a bon preu… I la història, que venia de més lluny, és llarga: venda del pavelló d’Ausiàs March, museu de la Penya, ciutat del bàsquet, residència per als joves jugadors, centre comercial, més centre comercial… i remat final amb Mercadona.
Arribada l’hora de la veritat s’exigeix que sigui l’Ajuntament el que faci d’àngel salvador. No sé pas si ens en sortirem!
