Les divergències dins del PDeCAT, en lloc de disminuir en aquests temps convulsos que estem vivint, cada dia que passa són més evidents i públiques.
Ara resulta que els convergents són divergents. No fa gaire eren Convergència i Unió. Després només Convergència i ara, després de destapar-se els casos de corrupció que hi havia, es va transformar en PDeCAT. Tot un rècord d’adaptació a les circumstàncies per salvar els mobles.
Mai no s’havia vist tanta capacitat de transformisme en una organització política! A la naturalesa només els camaleons són capaços de superar aquesta habilitat. Sembla com si a l’entorn de Puigdemont, convergent convençut però de conviccions independentistes, s’hi apleguessin alguns personatges no prou definits políticament que sedueixen el president per la seva astúcia i la seva audàcia, encara que només sigui teòrica. Només això ens explicaria la deriva secessionista convergent.
Fracassat l’intent d’aconseguir que Catalunya fóra reconeguda com una República independent, ara hem entrat en una situació que, alguns, consideren surrealista.
“La culpa la té la dona que va afirmar que Salvador Dalí era el seu pare i va aconseguir que el desenterressin”, diuen alguns.
Puigdemont continua amb els seus anhels revolucionaris i encara que s’allunyi de les forces polítiques tradicionals del catalanisme moderat al que fins ara representava, està decidit a continuar endavant convençut que ara, com si volgués emular Francesc Macià, s’ha d’assumir el que va dir aquest president ja fa molts anys: “Aquesta Catalunya de l’esperit que sentim com ens empeny i a crits ens demana que la dignifiquem”.
A Brussel·les, la capital d’Europa, Puigdemont ha denunciat el dèficit democràtic de l’Estat espanyol, segons ell, per intentar internacionalitzar el conflicte, però molts ho van valorar com una fugida cap endavant que només serveix per caricaturitzar més el conflicte que es viu a Catalunya, encara que per a alguns va ser una bona estratègia i van considerar un encert la decisió.
Les contradiccions del president són evidents. Per una banda denuncia la manca de democràcia a Espanya i per l’altra assumeix el repte de concórrer a les eleccions del 21-D convocades per Rajoy. Aviat coneixerem els detalls d’aquest viatge i la intenció que el va promoure. Ara ja estem en una altra pantalla.
Les eleccions autonòmiques del 21 de desembre convocades per Rajoy són a tocar i el marge per elaborar les llistes i pactar aliances va ser molt limitat; es va acabar el 7 de novembre.
Al PDeCAT hi ha els que aposten per construir un front molt més ampli del que representava Junts pel Sí. Altres, encapçalats per Santi Vila, més pragmàtics, volen una candidatura més moderada i anar sols a aquests comicis.
El que ningú explica és el que farà Carles Puigdemont davant d’aquesta situació. Està pendent d’una compareixença davant l’Audiència Nacional i podria ser que anés a la presó, la qual cosa complicaria més la situació i polaritzaria les eleccions. Tanmateix, ja ha declarat que ell vol encapçalar una candidatura unitària de país.
Dels Jordis són molts els que, malauradament, ja s’han oblidat que continuen a la presó. És cert que també hi ha qui defensa una llista electoral en la qual els dos Jordis juguin un paper principal, però tot està pendent de decidir.
De la resta dels partits no cal assenyalar que només els constitucionalistes sembla que ja tenen decidit el que faran: esperaran els resultats de les eleccions per buscar aliances que evitin que els independentistes, com indiquen les enquestes, siguin els que, de nou, governin. Ens trobaríem de nou amb una situació semblant al que passa en la pel·lícula El dia de la marmota si ningú hi posa remei.
Els d’ERC, com sempre fan, no diuen ni piu però són els que tenen més clar que els vents els són favorables. Els preocupa haver d’assumir la responsabilitat de mantenir viva la flama independentista. Saben i són conscients que, ara per ara, no es donen les condicions per repetir una declaració unilateral d’independència que ningú reconeixeria, però això no significa que vulguin renunciar a aquest objectiu, per a ells irrenunciable.
Transformar la realitat exigeix molta més força, paciència i resistència que organitzar un referèndum, escriu Antoni Puigverd a La Vanguardia. Com algú ha dit, actualment a Catalunya només s’avorreix el que vol.
