Possiblement, la majoria dels que havien treballat per fer possible o impossible el referèndum -o el que sigui- no s’esperaven la resposta de la ciutadania.
Uns afirmant una vegada i una altra que no se celebraria cap referèndum, no només per què era il·legal, sinó també per què no hi havia res del que era necessari per fer-ho possible. L’Estat de dret, deien, s’ha imposat i impedirà qualsevol incompliment de la llei.
Altres insistint i dient que sí se celebraria el referèndum, ja que hi hauria tot el que es necessitava i, per tant, demanant als ciutadans que anessin a votar el diumenge.
Uns i altres utilitzant les lleis i els drets de la ciutadania com arguments irrebatibles, encara que aquests fossin totalment oposats.
Davant d’això, la ciutadania, farts d’uns i d’altres, va prendre la iniciativa i, des del mateix divendres, va ocupar els col·legis electorals organitzant tot tipus d’activitats obertes a tots els veïns. L’oferta era d’allò més variada i va comptar amb la participació, no només dels pares i mares dels alumnes, sinó també del veïnat.
Va ser una nit llarga com també ho va ser el dissabte i la matinada del diumenge però tots tenien clar el que feien i perquè ho feien. Diumenge al matí, en principi, les activitats havien d’acabar a les 6. Ben d’hora es van presentar als col·legis forces de seguretat per comprovar que tot estava en ordre i van recordar als organitzadors que havien d’abandonar el recinte. Van aixecar acta de la visita i van marxar. Poc més tard de les 6 ja hi havia cua de persones a les portes dels col·legis. No volien renunciar al dret a votar.
Les imatges de les càrregues brutals d’alguns policies, que ens van arribar a tots, per evitar que la ciutadania exercís un dret tan bàsic com poder votar van fer saltar totes les alarmes i despertar totes les sensibilitats. Els més grans es van recordar de les batudes dels grisos dels anys setanta.
Segur que molta gent no tenia intenció d’anar a votar convençuda que aquest referèndum -o el que sigui- no reunia cap de les garanties necessàries per ser considerat com a tal. Ara bé, l’acarnissament indiscriminat amb què van actuar algunes de les forces policials va actuar com a revulsiu perquè molta gent s’indignés i sortís al carrer i anessin als col·legis electorals. Ningú volia quedar al marge davant d’aquest atac a ciutadans indefensos que pacíficament volien exercir el seu dret a votar.
És possible que ni els organitzadors ni els opositors comptessin amb la resposta massiva de la ciutadania disposada, de forma pacífica, a exercir un dret bàsic encara que no tots fossin partidaris de la independència de Catalunya ni dels procediments utilitzats per la majoria dels diputats del Parlament català per forçar el referèndum -o el que sigui, tant se val- impedint a l’oposició a fer el seu treball i, fins i tot, el que deien els lletrats de la mateixa cambra.
Per a molts el diumenge es va escriure una nova pàgina de la història de Catalunya. Per altres és l’inici i no el final. Els treballadors tenen experiència i saben que les guerres no sempre es guanyen en només una batalla. Tots coincideixen en denunciar la repressió i la persecució d’una ciutadania que només volia votar. Com també denuncien que els catalans no poden ser carn de canó que pagui la incapacitat i la irresponsabilitat d’un govern i l’altre per resoldre els problemes que amb les seves accions, omissions i incapacitats han generat.
Alguns diuen que aquest referèndum -o el que sigui- no ha tingut les garanties necessàries ni el reconeixement internacional per ser considerat com a vinculant i, per tant, no serà acceptable una declaració unilateral d’independència.
Tanmateix, a Catalunya, i a moltes ciutats d’Estat espanyol, s’han produït mobilitzacions socials que posen de manifest, sense cap dubte, l’existència d’un greu problema polític que no es resoldrà utilitzant les forces de seguretat o els tribunals, que només serveixen per retroalimentar-se. Tampoc des de la unilateralitat.
Ara més que mai la classe treballadora -els de baix contra els de dalt- ha d’estar alerta i unida per defensar els seus drets i les seves llibertats. Cal continuar treballant per articular un ampli front democràtic i social que posi les bases d’un procés constituent que permeti impulsar a Espanya un projecte federal que defensi els drets bàsics com ho són la plena ocupació, la salut, l’educació, l’habitatge…
Els que sempre han estat lluitant pels drets socials i laborals dels treballadors, de Catalunya i de la resta de l’Estat han d’evitar que, una altra vegada, les dretes nacionalistes, catalana i espanyola, es posin d’acord per conservar els seus privilegis i continuar retallant l’Estat de benestar que intenta acabar amb les desigualtats i que defensa els drets humans per sobre de qualsevol altre principi.
