Diu el diccionari que perseverança és l’acció de perseverar, és a dir, de mantenir-se ferm en una cosa.
Des de fa anys i panys hem sentit que l’Estat té un deute històric amb la Generalitat i amb freqüència es torna a explicar que molts dels problemes que patim a Catalunya es podrien solucionar si l’Estat ens enviés els recursos necessaris per solucionar aquest dèficit, sense entrar en totes i cadascuna de les raons que tenim.
De la mateixa manera, però no amb la perseverança necessària, també a Badalona, de vegades, algú parla del dèficit històric que té el Govern de la Generalitat amb la nostra ciutat.
L’amic Estanis Alcover, en un escrit publicat en aquest mateix setmanari, parlava d’alguns dels vells problemes que patim a Badalona des de fa molts anys. Tornarem a assenyalar-ne alguns.
Qui no ha sentit alguns dels problemes que suposa per a la nostra ciutat l’existència de l’autopista? Qui no recorda la necessitat de traslladar la via del tren i així obrir Badalona cap al mar? És cert que ara, per fi, s’iniciaran les obres d’una part dels laterals de l’autopista, però això vol dir que hem de renunciar al soterrament total o parcial d’aquesta barrera física? Hem d’estar condemnats a viure en una ciutat partida per la meitat?
Amb el tren passa el mateix. Fins quan hem de mantenir una barrera que dificulta l’accés a un dels béns més preuats dels badalonins i que hauria de ser un referent de la nostra ciutat?
No descobreixo res de nou si afirmo que hi ha estudis que parlen d’aprofitar el soterrament de l’autopista per, també, traslladar la via del ferrocarril i, així, alliberar aquest espai que ara ens allunya i dificulta poder gaudir de la nostra magnífica platja.
Qui no ha patit els col·lapses dels jutjats o ha sentit a dir que tindrem una Ciutat de la Justícia en un cèntric solar alliberat des de fa anys en el qual també es podria construir un conegut centre comercial? Qui no sap res de la necessària remodelació dels mercats municipals, en especial la Plaça Vella, per aconseguir dinamitzar el petit comerç?
Algú s’ha passejat pel nostre barri històric on s’hauria assentat la ciutat romana i on a partir dels segles IX-X apareix un nucli urbà anomenat “Bedelona”? Qui no recorda les jornades que es van celebrar al Museu per parlar de la remodelació i les millores de Dalt la Vila?
Qui no ha escoltat i ha participat a la Taula de Mobilitat on una i altra vegada es parla de la necessària millora de les nostres comunicacions cap a dins i cap a fora? Recordeu el Pla de Mobilitat de la Generalitat que parlava de l’arribada del metro fins a can Canyadó i d’una llançadora fins a can Ruti? I de l’arribada de la Línia 1 a Pompeu Fabra? Hem oblidat que també el tramvia s’ha de prolongar i ha d’arribar a altres punts de la nostra ciutat?
I de la necessària millora de la connexió amb el Vallès pel que suposa per a la nostra dinamització econòmica?
Ara es parla de la construcció del canal del port i de la millora urbanística d’una de les zones més degradades de Badalona, també de la continuïtat del passeig marítim cap al sud i cap al nord, de més i necessaris equipaments culturals (CACI, biblioteca de Bufalà…), educatius (Ventura Gassol, el port, L. Anglada, Ventós Mir…), assistencials (centre de dia de Canyadó, de Lloreda…) esportius (poliesportiu amb piscina al districte 1…), la millora de les zones industrials…
El que hem de fer els badalonins és preguntar-nos si són o no són raonables i necessàries les nostres demandes, si volem sortir d’una vegada de la marginalitat i la pobresa cronificada i si, en definitiva, apostem per una ciutat vertebrada socialment i econòmicament i demanem al Govern de la Generalitat que és responsabilitat seva acabar amb el deute històric que pateix Badalona.
Si fins ara les millores s’han centrat al Baix Llobregat, ha arribat l’hora del Barcelonès Nord. Hem de ser perseverants i no oblidar el que volem fins a fer-ho realitat. Hem de ser constants amb les nostres demandes i no oblidar-nos que el Govern de la Generalitat té un deute amb la nostra ciutat i ha arribat l’hora dels compromisos i les concrecions. Callant no s’arriba enlloc.
