Podem considerar que una persona és jove fins que té les eines per emancipar-se i desenvolupar el seu projecte vital. Estarem d’acord en el fet que l’habitatge, a banda de ser un dret fonamental, és imprescindible per aquesta emancipació. Durant molts anys, les polítiques aplicades pels diferents governs, tant a Espanya com a Catalunya han propiciat que la cultura del totxo i el ‘pelotazo’ arrasés amb tot el que trobava al seu davant, sense tenir en compte les conseqüències. Ni mediambientals, ni d’impacte social, ni de cap tipus. Per no parlar de cap responsabilitat.
Podríem pensar que, aquesta febre constructora hauria d’haver augmentat l’oferta d’habitatge de tal manera que accedir-hi no suposés cap dificultat. Però ens trobem amb la paradoxa què és cada vegada més difícil poder accedir a un habitatge i és gairebé impossible si ets jove. I un miracle si ho intentes a Sant Adrià de Besòs. Les dades no enganyen. Segons l’últim informe de l’Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut d’Espanya, només el 16,3% dels joves del nostre país viuen fora de casa el 2023. La mitjana europea està en el 31,9%.
Les principals barreres que la joventut troba en el seu desenvolupament personal i professional són l’habitatge i l’ocupació. Tenir un treball tampoc és suficient per accedir a un habitatge comprat o de lloguer. Massa sovint, s’ha de compartir, no per gust, sinó per necessitat. Ens trobem també que per part dels mitjans de comunicació o de la cultura que ens ve des del món anglosaxó, es romantitza viure en condicions que, objectivament, no presenten cap avantatge: compartir pis, espais petits a preu d’or, habitacions a preus astronòmics. Viure com un adolescent un cop superada la trentena, no és perllongar la joventut. Simplement, no mola. A banda, hi ha altres sectors de la societat que també són vulnerables davant les polítiques d’habitatge: la gent gran, les famílies monoprogenitores, les persones sense llar…
Es crea així una situació en què àmplies capes de població centren tot el seu projecte vital en accedir i poder mantenir un habitatge digne. I això ens genera ansietats, depressió, estrès, problemes de salut mental que no són menors. Poder accedir a un habitatge obliga el nostre jovent a acceptar ritmes de treball vertiginosos, condicions de feina draconianes, compatibilitzar feines, no tenir horaris, i hem normalitzat que això és el que toca per poder, simplement, viure en un espai propi. O llogat.
Poder accedir a un habitatge obliga el nostre jovent a acceptar ritmes de treball vertiginosos
Els municipis no poden posar-se de costat davant d’un dels problemes més urgents per a les seves veïnes i veïns, i per això han d’intervenir. Des de les seves competències, s’han de poder aplicar criteris que ajudin al repartiment just de l’accés a l’habitatge. Els i les Comuns de Sant Adrià novament diem que cal elaborar un Pla Estratègic Local de l’Habitatge: esponsoritzar l’emancipació, promoure la rehabilitació, crear espais de convivència voluntària intergeneracional, lluitar contra la proliferació dels pisos turístics, evitar l’especulació amb els pisos buits, bonificar fiscalment, protegir davant els desnonaments de fons voltor o grans tenidors i altres recursos, són eines que des del municipi es poden dur a terme.
Deixar que el mercat reguli de manera natural els preus ja hem vist que no porta enlloc més que a preus abusius i a expulsar la població que no pot continuar pagant els preus exorbitants que ens exigeixen. No voler actuar exposant els drets dels petits propietaris dels quals depèn el lloguer per poder completar la seva exigua pensió és una broma de mal gust quan sabem que són els grans tenidors el principal problema d’aquesta pujada de preus en els lloguers.
El recentment aprovat Índex de Preus del lloguer per part del Govern de coalició permet a les comunitats autònomes aturar aquesta pujada desenfrenada de preus. Però nosaltres entenem que, des de l’àmbit local es poden fer moltes més coses de les que s’han fet, més enllà de donar suport des de l’Ajuntament projectes de construcció que no solucionen el problema de l’accés a l’habitatge, sinó que ens situaran com un destí per a qui pugui permetre’s uns preus que no tenen res a veure amb la realitat de la nostra ciutat.
Des de Sant Adrià en Comú fa temps que reclamen polítiques locals per fer front a la situació d’emergència habitacional que patim. Toca posar-s’hi ja!
