Aquest estiu ens han deixat bons amics i amigues, un d’ells ha estat Paco, el Rojo, com a ell li agradava que l’anomenessin. Després d’un camí de 82 anys, en Paco ens ha deixat un gran llegat de moments compartits i de valors admirables, que seran impossibles d’esborrar.
Ens vam conèixer quan va venir a treballar a Badalona i des d’aleshores la nostra relació d’amistat va anar creixent cada dia.
Va néixer a Barcelona, en mig del barri xinès, i anys més tard la seva família es va traslladar al barri d’Horta. Ell deia que, durant tota aquella època, havia estat un noi fruit de l’entorn: “golfo de barri, xava de putes i futboler”.
Va estudiar escultura a la Llotja de Barcelona, l’ofici del pare, però més tard va ingressar a la Universitat per fer arquitectura tècnica (l’ofici d’aparellador) esperonat pel pare, que li deia que no compensava viure d’un petit taller i que la professió anava unida a una malaltia: la silicosi.
A la universitat es va començar a despertar el Paco compromès i va descobrir la política, fet que el definiria al llarg de tota la seva vida.
Va entrar a militar al PSUC, el Partit, i va viure amb intensitat els últims anys de la clandestinitat i la lluita antifranquista.
D’aquella època recordava els problemes i el perill que suposava amagar determinats documents a casa seva, les reunions clandestines, les cèl·lules del Partit, els sobrenoms per si els agafaven. Però Paco, el Rojo, ho tenia clar: s’havia de lluitar contra la dictadura i el feixisme, defensar els drets socials i la llibertat.
També en aquella època va ser en primera línia de la lluita veïnal del barri de la Vall d’Hebron per evitar l’especulació urbanística i la depredació del territori per part d’immobiliàries que comptaven amb la complicitat de l’Ajuntament de Barcelona.
Va presentar-se a les primeres eleccions municipals democràtiques amb el PSUC i va formar part del primer govern de l’Ajuntament.
Posteriorment, va aconseguir una plaça de funcionari a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, si bé la va utilitzar ben poc, ja que va anar a treballar al Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona, aterrant finalment a Badalona, on va treballar a Engestur.
Una de les coses que el va caracteritzar, a part de la política, va ser l’interès per la cultura en general, però en particular per la literatura. Gran lector, va passar per diferents èpoques: contes, novel·la negra, poesia i també còmic.
Diuen que la mort forma part de la vida, però la partida d’en Paco ens deixa un buit irreparable
De fet, té escrites algunes poesies i també tenia el propòsit d’escriure les seves memòries, però només va ser una intenció, ja que mai s’hi posava.
A Badalona va participar en la creació de la Marea de Pensionistes i va ser una figura present i constant en les mobilitzacions per la millora de les pensions, si bé no compartia el comportament d’alguns que consideraven que tots els governs eren iguals, oblidant que durant l’etapa del govern de coalició, i també gràcies a les nostres reivindicacions, es van aconseguir canvis importants. Va ser una persona imprescindible en la Plataforma Fent Cultura, que durant un bon temps es va dedicar a presentar i projectar pel·lícules a Badalona.
També va tenir responsabilitats polítiques a Badalona, formant part d’Iniciativa i després de la direcció dels comuns.
Paco va ser un home amable, solidari i compromès amb la seva família, la seva feina i la comunitat. Sempre disposat a ajudar els altres, va destacar per la seva generositat, el seu sentit de l’humor i el seu optimisme esbojarrat. Fumador empedreït, enamorat de les dones, gran conversador, amant de la bona vida, vital al màxim i amb moltes inquietuds culturals.
Deia que la novel·la negra i la policíaca no eren el mateix, ja que la novel·la negra tenia un component social. I és que els seus ideals polítics suraven sempre en les seves aficions.
Paco era d’aquelles persones que sempre busquen el consens, en qualsevol mena de reunió, per intentar arribar a acords, si bé hem de dir que a vegades s’emprenyava davant de postures maximalistes que no servien per a res.
Paco, el Rojo, va ser una persona de les que deixen empremta.
Diuen que la mort forma part de la vida, però la seva partida ens deixa un buit irreparable a tots els que hem tingut el privilegi de conèixer-lo i que hem compartit amb ell moments inoblidables.
Som molts els que pensem que, amb totes les pèrdues que patim al llarg de la vida, es mor també alguna cosa de nosaltres.
Amic Paco, el Rojo, sempre et recordarem amb estima i gratitud.
Com va dir la seva filla Griselda en la cerimònia íntima del seu comiat, ara és el moment d’aixecar la copa i que cadascú brindi pel Paco i per la vida amb tot l’entusiasme que pugui.
Fins sempre, amic.
