En aquest espai obert a Línia Nord escrivia amb el nou any que entre les tasques més destacades que ha de desenvolupar l’Ajuntament presidit per la pedagoga Dolors Sabater a mitjà termini és el de la regeneració social de la ciutat. Com a bona terapeuta, l’alcaldessa sap molt bé que els badalonins han de retrobar-se amb la cultura, dita i feta des de totes les seves potencialitats, des de la popular a la més minoritària. I deia, també, que recosir el teixit associatiu és tasca prioritària si es vol assolir el nivell de ciutat de primera, i dins d’aquest teixit –envellit, desproveït, desganat– les entitats culturals ocupen l’altar major.
Els plans urbanístics no van poder amb el vell local del Círcol Catòlic; la nova alineació del carrer Francesc Layret ha tingut amb l’ai al cor els ‘circolistes’ i els penyistes de can Serra (ara tanca, ara torna a obrir), el farmacèutic, els locals que havien aixoplugat el restaurant Royal, primer, i després Urbanisme… Ara sembla que la primera remuntada immobiliària de la ciutat ha escollit l’històric teatre, els socis del qual fan mans i mànigues per aconseguir diners i sortir de l’atzucac. El Círcol i el Coro de Marina són dues banderes infatigables. La segona va ser hissada de bell nou, neta i orgullosa; la primera, també es vol mantenir dalt el pal i oneja a l’espera de com aniran els vents.
Una altra entitat històrica, el Centre Parroquial de Sant Josep (edifici obra de l’arquitecte Joan Amigó i Barriga), manté el seu futur en l’aire fa temps. Discrepàncies a tres bandes: bisbat, parròquia i socis de l’entitat, tan llunyanes com fermes, han fet que la sala teatre estigui inactiva, per raons de seguretat. La resta de l’edifici –un senyor edifici de soterrani, planta i dos pisos– dóna servei com pot a diverses seccions que contemplen com l’edat no perdona. I sort n’hi ha de l’esport: el Sant Pep continua la seva fantàstica tasca de formació en el bàsquet, l’hoquei, el patinatge artístic, els escacs. Tot i això, sembla palplantat a la plaça del doctor Pere Rifé esperant que un cop de vent l’enviï en orris. El centre es manté a través de les quotes que paguen els joves de les diferents entitats, sobretot del bàsquet perquè és el que mou més gent. La realitat és que els diners que s’han buscat sota les pedres no afloren. El principal problema de l’entitat és el cost econòmic de posar al dia i mantenir les instal·lacions. La junta fa el que pot (i és molt) per mantenir el C.P. Sant Josep, però quan cal arreglar alguna cosa, se’ls desmunta el pressupost.
Però, oh! Hi ha una taula de salvació surant, gràcies a una altra entitat més jove i engrescada que, precisament, té problemes d’espai en la vella masia que té llogada en part al carrer de la Costa.
Em consta que hi ha molt bona voluntat per part de les dues parts per compartir espai i futur. Em demanen que no esmenti els noms de les persones que van iniciar amb tan bon criteri aquesta relació, que ben aviat va rebre el vistiplau de les dues juntes (Sant Pep i Òmnium) i el suport incondicional de l’alcaldessa. També silencio, perquè cal ser discret en les arts de l’entesa, les persones que negocien actualment. El paquet gros de l’esplèndida operació està gairebé tancat. Es treballa amb els serrells, de manera sigil·losa, per no importunar qui més difícil ho ha posat al llarg de les dues darreres dècades.
Aquest és el camí que recordava tot just començar aquest article. Aquesta és la tasca ingent i imprescindible que ha de dur a terme el nou Ajuntament de la ciutat: ajudar a vertebrar i regenerar el teixit badaloní, que fou tant ric i que ara, ensopit, només espera una empenta per recuperar protagonisme i prestigi. Esperem que aquesta primera macro operació acabi bé i obri el camí del ball: de moment, Sant Pep i Òmnium van de bracet cap a la pista.
