Encara que ja han passat uns dies des que es van celebrar les eleccions catalanes i també s’han fet públiques algunes decisions i propostes d’alguns dels dirigents polítics, és evident que els resultats ens han de servir als sectors populars per a preguntar-nos què està passant. Si bé és cert que han guanyat les esquerres progressistes, no és menys cert i preocupant l’ascens de l’extrema dreta i l’èxit de la camaleònica Convergència.
La societat catalana ha estat tradicionalment vista com un exemple d’inclusivitat i solidaritat. Aquesta percepció es basa en la idea que la identitat catalana no es limita a l’origen o la llengua, sinó que es construeix amb la convivència i la contribució a la comunitat.
En el passat, es reconeixia com a catalans totes aquelles persones que, independentment del seu lloc de naixement, escollissin Catalunya com a llar. No obstant això, en els temps recents, cada vegada són més els grups que han començat a qüestionar aquesta visió oberta, com ho és el cas dels neoconvergents, atribuint els desafiaments econòmics i socials del territori als més vulnerables de la societat.
Aquesta tendència de buscar culpables entre els més desfavorits és una desviació dels valors de solidaritat i cohesió social que han caracteritzat sempre Catalunya i que han defensat les forces progressistes. És important recordar que els problemes complexos com l’estancament econòmic requereixen solucions multifacètiques i buscar culpables no fa més que dividir i debilitar el teixit social.
La força de Catalunya sempre ha residit en la seva capacitat per unir-se davant les adversitats, promovent la inclusió i la igualtat d’oportunitats. Ara bé, la complexitat de les dinàmiques electorals i la resposta dels ciutadans a les propostes polítiques és un tema que, segur, ara s’està debatent i analitzant en totes i cadascuna de les organitzacions polítiques.
Tanmateix, no hem d’oblidar que són diversos els factors que poden influir en la decisió dels votants, incloent-hi la percepció de la credibilitat, la rellevància dels temes, la confiança en els dirigents i la capacitat per comunicar.
En el cas de les organitzacions d’esquerres, pot haver-hi una desconnexió entre les seves propostes i les preocupacions immediates dels electors, com també una falta de visibilitat en els mitjans de comunicació que dificulta arribar a un públic més ampli. A més, la cultura organitzativa i la coherència d’una organització poden jugar un paper important en la forma en què es perceben les seves propostes.
És important que les organitzacions reflexionin sobre com les seves accions i comunicacions són interpretades. La cultura organitzativa, com dèiem, pot afectar profundament la manera en què les propostes són rebudes pel públic. Si una organització no aconsegueix connectar amb els seus electors a un nivell cultural i emocional, pot ser difícil guanyar-ne el suport.
Finalment, cal destacar la importància de la percepció i la necessitat de demostrar les qualitats que es proclamen. No només és suficient tenir bons programes, sinó que han de ser coneguts, comprensibles i sobretot útils per a l’electorat. La transparència, la coherència i la integritat són essencials per a construir una relació de confiança amb els sectors populars.
La reflexió sobre la importància de sortir al carrer, escoltar i dialogar amb la gent i prioritzar la resolució dels seus problemes és aplicable a molts moments de la història i a diverses lluites socials.
La participació activa i la solidaritat són essencials per a la defensa dels drets i la dignitat de tots els pobles. En el context actual, és important recordar les lliçons del passat i treballar per un futur on totes les veus siguin escoltades i on es prioritzi el benestar col·lectiu sobre els interessos particulars. La història ens mostra que els canvis significatius requereixen l’esforç conjunt de la comunitat i la voluntat de fer front als reptes amb coratge i determinació.
