El passat dissabte 16 de març, els catalans vam omplir Madrid. Vam denunciar les violacions contra els drets fonamentals. Un dels clams era “Això no és un judici, és una farsa”. Mai acceptarem que els nostres dirigents siguin presos i acusats de rebel·lió per organitzar un referèndum d’autodeterminació. El procés independentista català precisament destaca pel seu tarannà cívic i pacífic, però sempre ens trobem amb un mur repressiu. El món ja coneix les agressions que vam patir l’1 d’octubre, tothom sap que som davant d’un judici injust i que no ens podem expressar lliurement. A més, en la manifestació a Madrid, van intentar dificultar el nostre objectiu: la policia aturava els autocars, grups anticatalanistes van trencar vidres i van posar claus sota les rodes i, més greu encara, van agredir físicament a algun manifestant. Volem exercir el dret a decidir, ho reclamem amb seny i civisme, i ens trobem amb una verdadera violència, que l’estat espanyol permet. Per sort, no estem sols. Hem d’agrair els col·lectius de l’esquerra espanyola que ens van donar suport. També a tothom que, a través de les xarxes, van desmuntar alguns diaris espanyols que asseguraven poca afluència, publicant fotografies d’unes 50 persones, quan vam ser desenes de milers de manifestants: 520 autocars, 15 trens, centenars de cotxes i diversos avions. Em pregunto si no senten vergonya d’assumir el paper de la no veritat en la seva tasca. Què no saben que el món els mira i comença a criticar la manca de professionalitat?

WhatsAppEmail