Pedro Jesús Fernández

Els dies 28 i 29 d’abril, més d’un centenar de persones, en representació dels moviments de pensionistes i jubilats de diferents territoris de l’estat espanyol, es van reunir a València per a celebrar la cinquena assemblea de la Coordinadora Estatal per a la Defensa del Sistema Públic de Pensions (COESPE).

Feia poc més de dos anys que s’havia celebrat l’anterior assemblea, en un moment extremadament difícil i complicat per a la majoria de la població, ja que ens trobàvem confinats a conseqüència de la maleïda pandèmia que, entre altres tragèdies, va provocar la mort de milers de persones, sobretot persones grans abandonades a la seva sort a moltes residències, seguint instruccions de les autoritats sanitàries d’algunes comunitats (especialment, de la Comunitat de Madrid). Mai oblidarem les persones que van morir i no ens cansarem de demanar i exigir l’aclariment dels fets.

Com tampoc oblidarem les persones treballadores de la sanitat pública, gràcies a les quals el desastre no va ser major.

A aquella assemblea vam aclarir que les pensions són un dret generat per les nostres cotitzacions a la Seguretat Social i no un regal de ningú. Com també vam deixar clar que sí que hi ha diners si es destinen a allò que està previst, no a altres despeses.

Vam prioritzar una campanya exigint una auditoria als comptes de la Seguretat Social i una altra contra els plans privats d’empresa, anunciats per l’inefable i provocador José Luis Escrivá, ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions.

Des d’aleshores, són molts els actes i les activitats que hem realitzat a la majoria dels pobles i ciutats de l’estat espanyol i, com a resultat, hem aconseguit uns petits avanços, encara que insuficients.

Per això, la lluita per unes pensions dignes per a tothom no s’ha acabat i cada dia són més les persones que se sumen a defensar les nostres reivindicacions, ja que el futur de les pensions públiques està en perill.

Per si això no fos prou motiu, ara ens trobem amb la bretxa digital i l’abús de les entitats financeres, la voracitat de les quals sembla no tenir límit: com més guanyen, més volen.

A la cinquena assemblea vam reafirmar les nostres reivindicacions i vam posar a punt la nostra organització, després d’analitzar els nostres punts febles i també els punts forts, per enfrontar-nos al futur immediat en què ens situa la gran ofensiva del capital financer, el qual pressiona el poder polític i intenta desmantellar el Sistema Públic de Pensions que, tal com s’ha demostrat, és el que protegeix les persones pensionistes i evita la degradació i l’exclusió social d’una gran part de la població, més de deu milions de persones.

Continuarem exigint l’increment de les nostres pensions segons l’IPC real i no la tramposa fórmula aplicada de l’IPC mig o l’invent actual de l’IPC subjacent, ja que no volem perdre poder adquisitiu i volem viure amb dignitat.

Sabeu quant s’ha incrementat el cost de la vida?

Doncs bé, les nostres pensions només s’han incrementat un 2,5%, cosa que explica que cada dia hi hagi més persones pobres, sobretot dones, i s’incrementin les desigualtats.

Hem de treballar per aconseguir eliminar la bretxa de gènere i l’increment de les pensions mínimes fins que siguin dignes i suficients, tal com assenyala la Constitució espanyola en el seu article 50, que diu textualment que “els poders públics garantiran la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat”.

No ens aturaran. Continuarem amb les nostres concentracions i mobilitzacions per explicar a tothom, especialment a les persones treballadores en actiu i als joves, les terribles conseqüències de la reforma del Sistema Públic de Pensions que es presentarà a les Corts per debatre i ser aprovada. Cal reforçar els serveis públics i revertir les privatitzacions, cal millorar els salaris i posar fi als sous de misèria i a la precarietat laboral.

Ara bé, és evident que necessitem sumar a la nostra lluita més persones i col·lectius, evitant les diferències i els conflictes i prioritzant el que ens uneix.

Són temps difícils i, en molts casos, adversos, però la nostra tenacitat i persistència en la defensa d’unes pensions dignes ben bé s’ho mereix. Per nosaltres i pels nostres fills.

Ens veiem a la plaça o al carrer. Sabem el que volem i no oblidarem com ho vam aconseguir. Com diem a les concentracions, la lluita és l’únic camí i, governi qui governi, les pensions i els serveis públics es defensen.