La Miracle i l’Emmanuel són… m’aturo i recordo allò que ens va explicar l’Empar Moliner, l’altre dia a classe, sobre un article on ella volia escriure la paraula “negres” i l’editorial del diari li va fer canviar per “Sud-africans”. Miro als nens, la seva pell és tan negra com la gola del llop. La Miracle porta els cabells curts i trenats; la cara projecta la lluminositat d’una lluna plena; xerraire i divertida, la Miracle gaudeix amb el joc, les bromes, els pinzells i les pintures. La professora de l’esplai li diu que vagi amb compte per no embrutar-se, i ella li respon que la rentadora de la mare és gran, molt gran. L’Emmanuel és alt, deu tenir uns deu anys; els cabells rasos i els ulls negres com un pecat; ulls actius, curiosos; ulls oberts a un nou continent, a una nova vida.
Tots dos pertanyen a l’esplai ISOM, un centre educatiu destinat a la infància i a la joventut. Avui un grup de nens i nenes de l’esplai han anat al centre cultural l’Escorxador, situat al barri de la Salut a participar en una activitat lúdica anomenada “Butxaques Creatives”. En Bernat i en Carles són els tècnics responsables d’aquest projecte cultural; es tracta d’un treball educatiu que té per objectiu fer una exposició sobre la ciutat de Badalona. Els participants disposen de tota mena de materials: pinzells, bots de pintura –blava, rosa, groga, blanca…–, papers, goma, cartró, cartolina, estisores, regles…, per deixar que aflori la seva creativitat. Tot un conjunt d’elements per aprendre a mirar el món amb una altra mirada; per crear des del llenguatge artístic una altra Badalona; per agafar un color i pintar un vaixell o escriure una lletra, omplir la tarda amb invencions i deixar volar estels o coloms. El llenguatge de la infància, de la ingenuïtat, de les idees lliures i pures.
La Mireia imagina i diu que si tu no vens a conèixer la seva ciutat ets un pringao! Els acudits improvisats són vius i fan emergir els somriures sincers. Quin goig la sala, amb els nens, què úter creatiu, de vida, d’il·lusions, d’aromes. Barrejant idees, inventant colors, els nens aconsegueixen allunyar la realitat fosca que ens envolta. Surto de l’Escorxador contenta, i em pregunto per què els adults no deixarem que surti més sovint el nostre artista interior; potser gaudiríem de ciutats més creatives i més vives.
Obro la porta de casa. Mentre vaig preparant un sopar reestructurat encenc l’aparell de música i em deixo envoltar per la veu negra d’Angie Stone. Obro l’armari on estan alienades les begudes i destapo una ampolla de Campari. Agafo un got llarg, hi fico dues pedretes de gel i un terç de soda. Aquesta beguda me la va recomanar un atractiu cambrer a un restaurant venecià. Amb la copa amb la mà i el pensament cremant-se a la foguera de la creació penso en l’Empar Moliner i en la seva recomanació d’anar a escriure als bars; d’asseure’t i deixar que l’entorn et parli, que els objectes t’expliquin històries, que les converses et relatin amors i tragèdies, que una mirada creuada avivi el desig. Una copa de cristall, uns ulls, una ciutat. Els nens, l’Emmanuel, la Miracle, l’Empar, en Bernat, en Carles, davant meu, l’aroma de les seves mirades ballant dins la meva foguera fantasmal, l’estela dels somriures, veus, pinzellades, paraules i creacions. Una ciutat en ebullició, una butxaca plena de creativitat, d’alegria, de dits tacats de verd, de papers grogs, de negres inventats amb somnis d’aiguarràs.
