A Badalona tenim preocupats tots els partits de vocació unionista. Més que ningú els conservadors, que ara no conserven tant. La qüestió de la llengua –la catalana, per descomptat–; la gasiveria també dels catalans, diuen–; les banderes –catalana amb estel blau o roig, o sense estel, però bandera catalana al cap i a la fi–; la immersió en l’ensenyament (del català, és clar)–; el procés i la duresa del finançament… De tants greuges que hi ha, durant aquest hivern –diuen les estadístiques– també ha crescut el sentiment independentista badaloní als barris extrems. Renoi!
Vist el panorama, certament, la gent d’aquests partits unionistes i/o conservadors –més que cap el que més conserva, ara arraconat–, es troba vorejant l’esquizofrènia. A tot aquest patiment hi estan contribuint les multinacionals i les nacionals –espanyoles, com ha de ser–, que han fet una aposta decidida per l’escissió. Així, tal com sona! Una bona majoria s’ha decidit per la separació pel camí del mig. Res de plans Ibarretxe (massa llunyans, tous i feixucs); revolucions Mas; res d’esperar fins a l’any vinent de la mà del periodista Puigdemont; res de referèndums ni enquestes…. Tirant pel dret, les multinacionals i “nacionals” establertes a la nostra ciutat han apostat per la ruptura. No pas per la separació de Catalunya d’Espanya, que això seria ben vist pel cap baix per la meitat de la població, sinó per esqueixar un bon tros de la nostra Badalona sense encomanar-se a l’alcaldessa Sabater ni al cap opositor, que ara mateix no sé ben bé qui és.
Per la cara, els grans magatzems i superfícies comercials i industrials de tota mena establerts al barri de Montigalà han decidit escindir-se de Badalona i proclamar la independència de la República Comercial i Industrial Montigalenca (RCIM). Amb alguna excepció, segurament deguda a una mena de sentiment contestatari, la immensa majoria dels propietaris dels establiments i indústries de Montigalà han decidit, unilateralment, que ja no són badalonins. En els seus anuncis per la tele, la ràdio, la premsa, els opis, els fulletons de les mateixes empreses, el boca a boca…. aquests negocis són únicament de Montigalà. Tots junts fan força en l’escissió més silenciosa i efectiva dels darrers decennis…. No s’han gastat ni un euro, ni han fet ús de pressions ni violència. L’estratègia ha estat tant silenciosa com efectiva: Montigalà ja no és un tros de Badalona (ai aquella Badalona olímpica!); Montigalà és Montigalà. I un Montigalà independent vol dir això, que ja no depèn de Badalona i que, gairebé segur, ben aviat els executius d’aquest setmanari on escric i de la ràdio i la tele, rebran els consells de “recomanat compliment” dels polítics locals que manen i exclouran de les seves pàgines i els seus informatius qualsevol referència al nou nucli secessionista, independent “de facto” i unilateralment.
Pot ser que els polítics de més amunt que tant breguen al Parlament prenguin nota de l’estratègia. Si ho fan, és garantit que en poc temps Barcelona pot esdevenir capital d’un Estat independent. Només haurem de decidir si federal o no. Visca Montigalà lliure!
