Fins on m’arriba la memòria, ballo. Sóc i em sento ballarina, sóc mestra de dansa fa trenta dos anys i dirigeixo una escola autoritzada. Tinc dos fills ballarins, l´Ana i el David, i n´estic molt orgullosa de tot això. Al nostre país, Catalunya, i a Espanya, proliferen les escoles de dansa i em consta que són plenes d’alumnat. Hi ha una gran afició que ha augmentat visiblement durant els últims deu anys i que ha proliferat amb l’organització de nombrosos concursos, festivals, certàmens i jornades de dansa. Hi ha nens (cada vegada més) i nenes que volen ballar i pares que els recolzen i fins i tot, abans que ells ho demanin, ja els porten a ballet perquè la pràctica de la Dansa ben feta és terapèutica i recomanada per pediatres i altres especialistes, ja que beneficia el desenvolupament físic i psicològic del nen-nena. El que em meravella any rere any i no deixa de sorprendre’m és amb la il·lusió que venen a les classes, nens i nenes que comencen, i com sense gairebé saber perquè, volen ballar i moure’s i aprendre-ho tot d’una. Poc a poc es donen compte que hi ha quelcom més, i som nosaltres els mestres qui tenim la responsabilitat i el privilegi de fer-los sentir la dansa. Estimar-la.

Tinc una companya mestra com jo, que un dia tot parlant em va dir: La dansa no s’estima, es balla. Potser tens raó amiga, però sinó estimes allò que t’ha d’acompanyar sempre, més val que no ho comencis. La qüestió, és que tota aquesta afició envers la dansa sorgeix a pesar de que els mitjans de comunicació ni en parlin d´ella. No hi ha cap canal de TV. ni públic ni privat (alguns de pagament especialitzats potser) que dediqui un programa a difondre la dansa, ja no dic setmanal, ni mensual. Ni una retransmisió puntual d’una estrena de qualitat. Penso que si ens féssin una mica més de cas (ja no demano com el futbol, això sé que és impensable), tots hi sortiríem guanyant. La dansa és cultura, és tradició, és formació. Des dels seus inicis, l’home ha utilitzat el seu cos per expressar-se, abans que la parla. M’encanta el tenis, i sóc fan del Rafa Nadal. Es exemple màxim d’esforç i treball. Perquè es retransmet sempre des d’un canal públic una final de tenis i no es retransmet mai ni en directe ni en diferit, una estrena d’una companyia com la d’Angel Corella, una estrella de la dansa mundial? Perquè es dedica a les notícies un espai fixe als esports tres cops al dia, de no menys de deu minuts, i un minut escàs a una notícia de Dansa? Els espectacles de dansa clàssica omplen els Teatres cada vegada que hi ha una estrena. Els grans Teatres com el Liceu de Barcelona, El Real de Madrid, els Festivals d’estiu, són plens de gent quan es programa dansa. Perquè igual que hi ha un Barça i un Madrid, no hi ha una companyia estable al Liceu i al Real? Com podem frenar l’èxode de ballarins espanyols, talents que marxen lluny de la seva terra per buscar oportunitats? Fixeu-vos que qui recolza i fomenta la dansa és la iniciativa privada, quan la cultura és una responsabilitat pública. No voldria acabar aquesta reflexió sense dir-vos als qui la dansa us interessa, que la pel·lícula El Cisne Negro és un producte comercial que utilitza la dansa com a fil conductor d’una trama absurda i irreal, és un thriller psicològic que manipula tots els tòpics del món de la dansa d’una manera escatològica. Per no tenir, no té ni banda sonora, la música és íntegrament de Tchaikovski. I lo pitjor, no hi ha res de dansa, ni un minut de coreografia…Us recomano des d’aquí El último bailarín de Mao, que transmet el que verdaderament sent un ballarí quan balla….com diu un amic meu… la Felicitat.

Marisa Yudes. Professora de dansa