L’any que ve es complirà el 40è aniversari dels primers ajuntaments democràtics. No cal parlar del que va significar per a la majoria dels badalonins recuperar l’Ajuntament segrestat pels guanyadors d’una guerra provocada per la rebel·lió d’una part de l’exèrcit contra el govern legítim de la República, seguida d’una llarga dictadura feixista.
A Badalona va tenir un significat especial, perquè alguns deien que a la ciutat es vivia sota una doble dictadura, la del feixista Franco i la de l’alcalde.
Per fi els veïns podien decidir amb el seu vot qui volien que governés a l’Ajuntament.
Aquelles primeres eleccions democràtiques locals les va guanyar el PSUC, un partit que feia anys que treballava als barris per millorar les condicions de vida dels badalonins i evitar la depredació del territori per part dels especuladors que, amb la complicitat de l’Ajuntament, només buscaven aconseguir el benefici més gran possible construint habitatges sense pensar en els serveis i els equipaments necessaris per garantir una vida digna als veïns.
Segur que totes les persones més grans de seixanta anys recorden qui va ser l’alcalde i com una nova forma de fer política va entrar a l’Ajuntament.
Amb Màrius Díaz a l’alcaldia, el nou govern municipal “reflectia una distribució de les responsabilitats proporcional als resultats obtinguts a les eleccions” i, tots junts, van treballar de valent per abordar i resoldre les mancances que patia
Badalona i que tantes mobilitzacions de protesta havien provocat en la dècada dels anys setanta.
Recordo en especial la manifestació convocada conjuntament per l’Ajuntament i la Taula d’Ensenyament el 26 de maig de 1979, en la qual van participar més de sis mil badalonins per reclamar escoles al Ministeri d’Educació i Ciència, que aleshores n’era el responsable.
Pocs dies després, l’alcalde i jo mateix ens vam traslladar a Madrid. Quan érem al Ministeri, un alt càrrec ens va preguntar: Vostès són de Bada… què?
Però, no només el nou govern es va ocupar dels problemes escolars. També es van abordar els problemes de la sanitat, es van recuperar les festes tradicionals, la cultura, el medi ambient (algú recorda que els badalonins no ens podíem banyar a les nostres platges perquè l’aigua estava contaminada per les aigües fecals que s’abocaven directament al mar?) i moltes altres qüestions necessàries per transformar la ciutat i millorar la qualitat de vida dels badalonins.
S’iniciava una etapa en què, amb la participació activa de la gent, canviaria la ciutat, no tan sols urbanísticament sinó també en tot el que fa referència a la vida al carrer.
Com que es tenia clar que sense la gent no es podia avançar i transformar tot allò que calia millorar, es van celebrar jornades de debat sobre diferents àmbits relacionats amb la cultura, l’ensenyament, la sanitat, la participació, etcètera. Es van crear òrgans de participació que eren hereus de les diferents taules que durant els últims anys havien treballat per temes sectorials, etcètera.
Ara, quaranta anys després, tenim de nou greus problemes urbanístics, també en el camp de la sanitat, de l’ensenyament, de l’habitatge… Serem capaços, tots junts, de treballar per demanar als que tenen les competències i els recursos que a Badalona no volem tornar enrere?
Badalona ha de ser atesa i les administracions supramunicipals han d’entendre que no ens resignarem i, com vam fer fa quaranta anys, tornarem a sortir al carrer per defensar i recuperar tot allò que necessitem per poder viure amb dignitat.
