Pedro Jesús Fernández

Aquests últims dies, a les acaballes de la campanya electoral, han estat dies dolorosos.

El 24 de maig ens va deixar l’estimat company Desi, regidor del primer Ajuntament democràtic de Badalona. Però, quan érem al tanatori, algú va dir que aquest amic, malauradament, no seria l’últim a deixar-nos en aquests dies.

Teníem notícies de la malaltia del millor alcalde que hi va haver a Badalona, Màrius Díaz, i també coneixíem la seva avançada edat, però, encara això, Manuel Armentero i jo mateix teníem previst des de feia temps anar a visitar-lo i, per això, confiàvem que se’n sortiria.

Ara bé, les notícies que ens arribaven no presagiaven res de bo. Tanmateix, Armentero i jo vam conjurar-nos per anar a la residència on vivia Màrius, si sortia de l’hospital, per abraçar-lo i fer-la petar.

Màrius era un apassionat xerraire, inventor i defensor d’històries impossibles, però que ell feia creïbles i versemblants per la seva seguretat en explicar-les, ja que ho feia d’una manera apassionada i convincent.

Màrius era un home molt vital, actiu i creatiu. També hem de destacar la seva senzillesa i la seva disponibilitat per atendre i ajudar tothom. Era un home molt accessible, molt proper.

Són molts els records i les imatges que em venen al cap i que voldria compartir. Però, per damunt de tot, destacaria la seva generositat, la seva honradesa i el seu compromís amb la ciutat i la gent de Badalona.

El vaig conèixer a principis dels anys setanta, a la llibreria Al Vent. En Màrius, la Teresa i altres amics van obrir aquesta llibreria on podies trobar de tot, encara que sempre havies de ser prudent. Una llibreria que aviat es convertiria en el centre cultural de referència per a totes les persones inquietes i progressistes de Badalona.

Tal com va explicar en Màrius en una entrevista, quan li van proposar ser candidat a l’alcaldia de Badalona en les primeres eleccions municipals després de la dictadura, s’hi va negar. “No m’hi veia, però la meva dona, Teresa, em va fer reflexionar i vaig acabar acceptant”, va dir.

Va ser així com, a Badalona, un comunista del PSUC va aconseguir ser l’alcalde amb els vots de vint-i-cinc regidors i regidores. Només hi van votar en contra els dos regidors d’UCD, si bé, segons explicarien més tard, va ser per disciplina i no per convicció.

Màrius era un home molt vital, actiu i creatiu. També hem de destacar la seva senzillesa i la seva disponibilitat per atendre i ajudar tothom

En aquelles eleccions municipals, les primeres després de la llarga nit de la dictadura, en molts ajuntaments van guanyar les eleccions candidatures encapçalades per militants comunistes. Va ser el cas de Badalona, Sabadell (l’enyorat Toni Farrés), el Prat de Llobregat (Lluís Tejedor, el resistent) o Còrdova (què dir de Julio Anguita si, en l’actualitat, continua viu el seu missatge clar i rotund en defensa de les persones més vulnerables i treballadores).

Màrius