Aquests últims dies, a les acaballes de la campanya electoral, han estat dies dolorosos.
El 24 de maig ens va deixar l’estimat company Desi, regidor del primer Ajuntament democràtic de Badalona. Però, quan érem al tanatori, algú va dir que aquest amic, malauradament, no seria l’últim a deixar-nos en aquests dies.
Teníem notícies de la malaltia del millor alcalde que hi va haver a Badalona, Màrius Díaz, i també coneixíem la seva avançada edat, però, encara això, Manuel Armentero i jo mateix teníem previst des de feia temps anar a visitar-lo i, per això, confiàvem que se’n sortiria.
Ara bé, les notícies que ens arribaven no presagiaven res de bo. Tanmateix, Armentero i jo vam conjurar-nos per anar a la residència on vivia Màrius, si sortia de l’hospital, per abraçar-lo i fer-la petar.
Màrius era un apassionat xerraire, inventor i defensor d’històries impossibles, però que ell feia creïbles i versemblants per la seva seguretat en explicar-les, ja que ho feia d’una manera apassionada i convincent.
Màrius era un home molt vital, actiu i creatiu. També hem de destacar la seva senzillesa i la seva disponibilitat per atendre i ajudar tothom. Era un home molt accessible, molt proper.
Són molts els records i les imatges que em venen al cap i que voldria compartir. Però, per damunt de tot, destacaria la seva generositat, la seva honradesa i el seu compromís amb la ciutat i la gent de Badalona.
El vaig conèixer a principis dels anys setanta, a la llibreria Al Vent. En Màrius, la Teresa i altres amics van obrir aquesta llibreria on podies trobar de tot, encara que sempre havies de ser prudent. Una llibreria que aviat es convertiria en el centre cultural de referència per a totes les persones inquietes i progressistes de Badalona.
Tal com va explicar en Màrius en una entrevista, quan li van proposar ser candidat a l’alcaldia de Badalona en les primeres eleccions municipals després de la dictadura, s’hi va negar. “No m’hi veia, però la meva dona, Teresa, em va fer reflexionar i vaig acabar acceptant”, va dir.
Va ser així com, a Badalona, un comunista del PSUC va aconseguir ser l’alcalde amb els vots de vint-i-cinc regidors i regidores. Només hi van votar en contra els dos regidors d’UCD, si bé, segons explicarien més tard, va ser per disciplina i no per convicció.
Màrius era un home molt vital, actiu i creatiu. També hem de destacar la seva senzillesa i la seva disponibilitat per atendre i ajudar tothom
En aquelles eleccions municipals, les primeres després de la llarga nit de la dictadura, en molts ajuntaments van guanyar les eleccions candidatures encapçalades per militants comunistes. Va ser el cas de Badalona, Sabadell (l’enyorat Toni Farrés), el Prat de Llobregat (Lluís Tejedor, el resistent) o Còrdova (què dir de Julio Anguita si, en l’actualitat, continua viu el seu missatge clar i rotund en defensa de les persones més vulnerables i treballadores).
Màrius va ser l’alcalde de tots i totes i, per sobre de tot, un enamorat de Badalona, del seu mar i de la Rambla, encara que sempre que podia se n’anava a la casa que ell mateix es va construir a la vall de Pineta, molt a prop d’on va néixer.
L’alcalde Màrius Díaz era natural de Barbastre, va arribar a Badalona el 1950 per fer estudis de nàutica i de seguida es va afiliar al PSUC.
Aquella nit del 3 d’abril de 1979 va ser com un somni. Ningú esperava que el PSUC guanyés les eleccions, sobretot el mateix Màrius. Però ens va dir: “S’ha d’anar per feina i no donar més voltes als resultats, som vint-i-cinc regidors i regidores i formem un gran i bon equip. Tothom a treballar”.
Per això, una vegada proclamat alcalde, va centrar-se a buscar solucions als moltíssims problemes que hi havia a Badalona: la manca d’escoles, la contaminació de la platja, el desgavell urbanístic dels barris, el polígon de Montigalà-Batllòria (Montigalà per al poble), els accessos a l’hospital de Can Ruti, la hisenda (l’Ajuntament tenia un deute de més de 740 milions de pessetes, pràcticament el doble del pressupost ordinari d’aquell any). Tot estava per fer i pensàvem que amb el nostre entusiasme, la nostra dedicació i la participació del poble, tot era possible.
Màrius Díaz Bielsa ens va deixar ahir, 27 de maig, als 89 anys.
Som molts als qui ens ha entristit i causat un dolor profund aquesta notícia. Dir que era una persona molt estimada i respectada per tothom, en aquest cas, no és una frase feta.
Difícilment, per a tots aquells que vam compartir amb Màrius moments tan complicats i difícils, però il·lusionants, com aquells primers anys de democràcia municipal, podrem oblidar el seu exemple i la seva feina per millorar Badalona. Uns anys gratificants per tot el que es va aconseguir amb l’ajuda i la participació social.
Tampoc podrem oblidar la seva generositat i la seva alegria de viure, contagiosa i refrescant.
Màrius, Roger, Helena, Hèctor i tota gran família d’en Màrius, recordeu sempre que a Badalona el vostre pare va deixar una gran empremta i un gran llegat.
