El que m’estalvio no contemplant a la televisió les esperpèntiques aparicions dels candidats i els suposats debats sobre les eleccions del 20-D… Reunir dos dels pretendents de governar Espanya té prou al·licient? El debat entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez va tenir més de baralla de pati de col·legi que de discussió serena sobre programes polítics, fins a arribar a la desqualificació i a l’insult, amb allò de: “I tu més”. Amb un moderador que va intentar posar ordre mentre es tallaven un a l’altre i que va proposar diverses vegades que sortís a la palestra l’enrevessat tema sobre Catalunya. Però va fracassar estrepitosament. De les dues hores que va durar el programa, no li van dedicar ni tres minuts. Això sí, sobre la unitat d’Espanya, l’acord entre els dos contendents va ser absolut.
En altres debats hi han participat els quatre partits més en voga, PP, PSOE, Podemos i Ciutadans, però en els quals no hi han estat presents la morralla dels partits provincians de poca estofa. Mal que els hi pesi, no tenen prou pes específic per tombar cap a la dreta o l’esquerra el nou govern espanyol. Em recorda la frase que cridava l’speaker dels combats de boxa: “Segundos fuera!” Ràpidament, els assistents que donaven aigua i recomponien la cara als combatents treien la galleda i el tamboret del racó del quadrilàter. Doncs igual amb la política espanyola, els de segona fila fora, són un destorb i el combat és un catch a quatre, més o menys aparellats, amb una incògnita. S’admeten apostes sobre quines seran les parelles, una vegada es faci el recompte de vots.
