Llàgrimes de cocodril és una expressió que es fa servir per referir-se al plor fals o d’algú que no sent veritable pena o penediment. L’origen d’aquesta frase es basa en una antiga creença que els cocodrils ploraven mentre devoraven les seves víctimes, tot i que es deu a una secreció que tenen als seus ulls.
A Badalona estem acostumats als desnonaments que es produeixen cada dia. També als esfondraments d’edificis per l’estat d’abandonament i la precarietat de molts dels habitatges de la nostra ciutat. Ja és una cosa habitual i ningú intenta buscar una solució a aquest greu problema.
Ara bé, quan passa una tragèdia com la que acaba de succeir en una finca del carrer Canigó, on tres persones han mort a causa de l’esfondrament de l’immoble on vivien, salten totes les alarmes i això ens commou a tots i totes i ens fa reflexionar sobre la importància de la seguretat i la prevenció en les construccions.
Els primers condols arriben de les autoritats, ja que totes lamenten els fets, però no reconeixen que són morts evitables si es prenen mesures preventives i s’ajuda els més vulnerables.
Tots volem expressar el nostre condol més profund als familiars i amics de les víctimes, així com el nostre suport i solidaritat.
Les autoritats van més enllà, i totes elles manifesten que esperaran que es puguin esclarir les causes d’aquest terrible accident i que, a continuació, es prendran les mesures necessàries per evitar que accidents d’aquesta mena tornin a repetir-se.
Ningú pot negar que l’habitatge públic, així com un bon manteniment dels edificis, és una qüestió clau per al desenvolupament social i econòmic de la ciutadania, tant a Catalunya com a la resta de l’estat espanyol.
No obstant això, la realitat és que l’oferta d’habitatge públic és molt inferior a la demanda existent, i això genera situacions de precarietat, exclusió i vulnerabilitat per a moltes persones i famílies.
En particular, la gent jove té greus dificultats per accedir a un habitatge públic que els permeti emancipar-se i viure amb dignitat, o bé per trobar un lloguer que s’adapti a les seves possibilitats econòmiques.
Aquesta situació contrasta amb la de la majoria dels països de la UE, on l’habitatge públic té un pes molt més important en el parc residencial i es considera un dret fonamental.
Per això, els governs han d’impulsar polítiques públiques que garanteixin l’accés universal a un habitatge públic de qualitat, just i sostenible, com una eina per a la cohesió social i el benestar col·lectiu.
És inadmissible que els governs –local, autonòmic i estatal– segueixin sense donar una resposta adequada a la greu situació que viuen milers de famílies, a Badalona i arreu, que no poden accedir a un habitatge digne.
Ignorar això, els problemes de l’habitatge, només ens demostra la hipocresia d’aquells que tenen la responsabilitat i l’obligació de vetllar pel benestar de les persones més necessitades i vulnerables, i hem d’exigir que es prenguin mesures urgents i efectives per garantir el dret a l’habitatge, com la mobilització del parc d’habitatges buits, la regulació dels preus del lloguer, la suspensió dels desnonaments sense alternativa habitacional i la creació d’un fons social d’habitatges públics.
No podem fer cas omís d’aquesta situació, que posa de manifest la falta de compromís i de sensibilitat social dels que ostenten el poder i el deure de protegir els drets i les necessitats de les persones més desafavorides i desprotegides.
L’habitatge és una necessitat bàsica per a la vida digna de les persones. Sense un lloc on viure no es pot garantir l’accés a altres drets com la salut, l’educació, la feina o la participació social.
Per això, l’habitatge no pot ser tractat com una mercaderia més, subjecta a les lleis del mercat i a la voracitat dels especuladors. L’habitatge ha de ser un dret que tenim totes les persones, reconegut i protegit per les administracions públiques. Calen polítiques públiques que assegurin l’accés universal a un habitatge adequat, assequible, segur i sostenible, que respecti la diversitat de necessitats i preferències de la ciutadania.
No hem d’esperar-nos a una nova tragèdia.
