Dilluns, 15 de gener, a les 12h hi havia convocada una concentració a la plaça de la Vila per protestar per l’increment miserable de les pensions. Si bé, l’any 1996 amb el Pacte de Toledo es va acordar separar el finançament de les pensions de la resta de les finances públiques amb l’objectiu d’evitar les retallades a través dels pressupostos generals de l’Estat, el que és cert és que, sobretot amb el govern del PP, les pensions s’han retallat i el poder adquisitiu dels pensionistes ha disminuït amb l’excusa del dèficit.
El discurs neoliberal de la dreta i els seus aliats ens han fet creure que els dèficits són dolents i que cal evitar-los. En realitat el que volen és retallar serveis i prestacions i acabar amb l’Estat de benestar. Algú qüestiona que la sanitat o l’educació són deficitàries?
Estem d’acord que s’ha de controlar el dèficit però no eliminar-lo. El més important no és que no hi hagi dèficit sinó que aquest serveix per millorar el benestar. Tot i que el govern espanyol afirma que s’acaba la crisi i que estem en plena recuperació econòmica, les dades mostren que aquesta afirmació és falsa per a la gran majoria dels treballadors.
L’any passat, l’autoritat fiscal calculava que les pensions anirien perdent el 7% de poder adquisitiu fins al 2022.
Per això, també el 8 de febrer de 2017, centenars de pensionistes es manifestaven davant del Parlament en defensa d’unes pensions dignes. El mateix passava a vuit parlaments autonòmics més.
Els manifestants van registrar, en aquella ocasió, un document en el qual reclamaven pensions públiques dignes garantides per l’Estat: treball estable, salaris dignes i derogació de les lleis retrògrades aprovades pel PP amb el suport d’altres grups parlamentaris, entre els quals CiU, ara transformat en PDeCAT.
És vergonyós, comentaven alguns dels concentrats dilluns, que el govern català digués que els pressupostos de l’any 2017 eren “els més socials de la història” quan els diners destinats a polítiques socials quedaven molt lluny dels del 2010.
Un govern que defensa una bandera i no la ciutadania, deia altre dels manifestants, no és un govern al servei del poble. “Les banderes i els líders messiànics no ens donen a menjar”.
Dues hores abans també hi va haver una concentració davant dels jutjats en suport d’un regidor del govern acusat de suposada desobediència i prevaricació. Els concentrats no eren els mateixos que hi havia dues hores més tard. A la tarda hi havia una altra concentració a la plaça de la Vila en suport als empresonats per l’anomenat procés. Tampoc hi eren al matí.
Els pensionistes, gent treballadora compromesa amb les lluites per millorar les condicions de vida de tots els treballadors, tenen clar que el primer és el benestar de les persones.
Sabem que a Catalunya es pateix una situació d’emergència social, mentre que s’incrementa el nombre de rics, per no parlar de la corrupció i la impunitat de la qual gaudeixen alguns dels corruptes.
Nosaltres -em diu un bon amic- defensem la solidaritat entre iguals. Quan hi ha jerarquia o explotació és una cosa diferent. Potser és servilisme o dependència, però no és solidaritat.
Això és el que es denunciava a la manifestació dels pensionistes. On són -es preguntaven- els que es manifesten per altres causes, també legitimes? Per això, em diu un dels participants a la manifestació -jo també hi era-, els pensionistes i les classes populars sempre hem de lluitar contra l’explotació dels poders econòmics i hem de denunciar la complicitat dels polítics al seu servei i, com deia Marx, mai no podem oblidar que els nacionalismes són un invent de la burgesia per a dividir els treballadors.
