És una paradoxa la situació que vivim a Badalona en particular i a Espanya en general. Segons l’últim cens de l’INE, el 2011 hi havia 3,5 milions habitatges buits, la majoria d’ells en mans d’entitats financeres, dels quals uns 10.000 es troben a Badalona.
Contrasta aquesta situació amb la manca d’habitatge de lloguer social a Espanya: només representa un 2% del total, mentre que a la majoria dels països d’Europa està per sobre del 18%. A Badalona no hi ha cap.
Com ja hem dit altres vegades, el més sagnant de tot plegat és que hi ha lleis que proposen la necessitat de crear un parc d’habitatge social que permeti atendre les necessitats d’allotjament de la població més vulnerable i tothom les oblida.
En concret, la Llei 18/2007 del dret a l’habitatge, amb les modificacions introduïdes per la Llei 14/2015, del 21 de juliol, de l’impost sobre els habitatges, i de modificació de normes tributàries i de la Llei 3/2012.
Aquesta llei regula les mesures que cal posar en pràctica per impulsar la creació d’un parc d’habitatge de protecció oficial a Catalunya a un preu a l’abast de les rendes baixes i mitjanes amb l’objectiu que, en un termini de vint anys, el 15% dels habitatges principals existents siguin habitatges destinats a polítiques socials.
També a Badalona, a finals de 2015, es va presentar un projecte de polítiques públiques d’habitatge 2015-2020 en el qual, entre altres coses, es deia: “És necessari fer un esforç per intentar dimensionar racionalment la problemàtica i posar en marxa, conjuntament amb la resta d’administracions competents, programes tendents a resoldre progressivament el problema de l’habitatge”.
Som a finals de 2020 i el problema de la manca d’habitatge social no només no s’ha resolt, sinó que ha empitjorat. Cada dia hi ha més desnonaments i els preus del lloguer no baixen dels 600 euros, sent el preu mitjà, a Badalona, d’uns 800 euros.
Segons dades de l’Ajuntament, durant l’any 2019 es van produir 389 desnonaments a Badalona, més d’un desnonament cada dia. El 24% d’aquests desnonaments van ser al barri de Sant Roc, mentre que el 21,85% eren del barri de La Salut. La majoria d’aquests habitatges (77,89%) eren de bancs o fons d’inversió. Algú sap on van anar aquestes persones?
A la reunió del Consell Municipal d’Habitatge, celebrada el 27 de novembre de 2019, el govern va anunciar que destinaria 1 milió d’euros a l’adquisició i arranjament de pisos per tanteig i retracte i 5,5 milions més per la construcció d’un parc d’habitatge públic. També va anunciar la construcció d’un centre d’emergència municipal amb una capacitat d’entre 50 i 60 persones, el cost del qual seria d’1,5 milions d’euros.
Segons dades de l’Ajuntament, durant l’any 2019 es van produir 389 desnonaments a Badalona: més d’un desnonament cada dia
Ara, el nou alcalde ha anunciat que la Sareb cedirà a l’Ajuntament 206 pisos per destinar-los a lloguer social, si bé 170 d’ells es troben ocupats il·legalment. També, recentment, va anunciar que l’Ajuntament iniciaria el procés perquè, durant l’any 2021, es comencin a construir 232 pisos de lloguer assequible “en un ventall de 500 a 550 euros, pendent d’ésser definit en les bases d’adjudicació”. Si tenint en compte que un lloguer social no pot ser superior al 30% dels ingressos mensuals de cada llar, això significa que els beneficiaris han de tenir uns ingressos superiors als 1.600 euros.
Pel que sembla, és el mateix que va anunciar l’anterior govern ara fa un any. Negligència d’uns o desvergonyiment d’altres?
Segons publica aquesta setmana un mitjà d’informació local, Badalona té des de fa anys més de 500 habitatges buits de grans tenidors. Això ens demostra que molts dels habitatges buits de titularitat privada estan desocupats de manera injustificada i, a més, la majoria són d’entitats financeres.
Ens resulta incomprensible que, malgrat les declaracions, a Badalona es continuïn desnonant persones mentre les entitats financeres disposen d’habitatges buits, sent els bancs els qui propicien els desnonaments.
Tampoc no s’entén que, si l’any 2013 es va demanar que en la mesura que el parc d’habitatges de què disposava la Sareb el formaven immobles que havien estat titularitat d’entitats financeres que van ser rescatades pel Govern de l’Estat, la Sareb, que tenia a les seves mans no només la possibilitat de contribuir a alleugerir la problemàtica de l’accés a l’habitatge social sinó la responsabilitat social de fer-ho, no cedís aquests habitatges a les administracions públiques en condicions econòmiques que els permetria assumir-ne la gestió i la destinació a lloguer a baix cost i a llarg termini.
Malauradament, no va ser així i es va perdre una oportunitat de crear un parc d’habitatges socials que hauria permès donar resposta a la greu situació d’emergència residencial que continuen patint i que afecta la majoria de famílies treballadores.
Per això, les entitats que treballem pel dret a un habitatge digne per a tothom no volem que continuïn les picabaralles partidistes i reclamem que s’elabori un Pla Local d’Habitatge, tal com ho mana la llei, tan aviat com sigui possible. Nosaltres hi col·laborarem.
