Encara que aquesta paraula, encunyada el 1968 pel psiquiatre nord-americà Robert Butler i utilitzada per definir i visibilitzar la discriminació que pateixen les persones d’edat avançada, no l’he trobat a cap diccionari, és un terme molt utilitzat actualment, ja que es refereix als estereotips, prejudicis i discriminacions contra les persones grans, la qual cosa afecta de forma negativa la salut d’aquest col·lectiu.
La crisi del coronavirus ha tingut una forta repercussió en les persones grans. L’elevat nombre de morts és impactant: 35.174 persones han mort per la covid a les residències, un 30% del total de morts a l’Estat espanyol.
Si bé són moltes les denúncies presentades i és forta la demanada d’una investigació sobre el que va passar a la majoria de residències, especialment a les privades concertades, encara pendent de resposta, tothom sap que es van vulnerar la dignitat i els drets de les persones grans internades en aquests centres assistencials a causa del tracte vexatori i de la manca d’atenció que van rebre la majoria, possiblement per falta de personal qualificat i de directrius de les autoritats.
És cert que el paradigma més conegut ha estat el de la Comunitat de Madrid. No és d’estranyar, si tenim en compte el menyspreu i l’abandonament dels serveis públics per part de l’estrafolària presidenta Isabel Díaz Ayuso (PP), molt interessada i preocupada per enfortir els serveis privats amb diners públics.
La pandèmia ha posat en evidència i d’actualitat l’edatisme existent, i ens interpel·la sobre un aspecte molt important: el valor que donem a la vellesa en la nostra societat, tenint en compte que no és un col·lectiu homogeni, fràgil o depenent, encara que hi hagi qui el consideri així.
Una coneguda escriptora afirma que si anomenem avis les persones grans les estem despersonalitzant, ja que les estem uniformitzant. Totes les persones tenim un nom, i és així, amb el nostre nom, com se’ns ha d’anomenar.
Espanya se situa entre els cinc països més longeus del món. Una de cada cinc persones té més de 65 anys, i el 3,5% tenen més de 85 anys. El 2021, l’esperança de vida a Espanya va ser de 83,1 anys: 85,8 anys per a les dones i 80,2 anys per als homes, i la tendència ascendent és clara.
La discriminació per motius d’edat té conseqüències greus per a la salut, el benestar i els drets humans de totes les persones
Fa 30 anys, el 1991, l’esperança de vida de les dones espanyoles era de 80,5 anys i la dels homes de 75,5 anys. Aquests cinc anys guanyats a la vida són, principalment, anys amb bona salut. S’ha endarrerit l’edat d’inici de discapacitat i vivim menys anys en situacions de dependència.
Segons dades de l’INE, el 19% de la població espanyola té 65 anys o més. Això són una mica més de nou milions de persones, de les quals més de cinc milions són dones i només quatre són homes.
Actualment, tractem les persones grans en funció de la seva edat i a partir d’aquí ens relacionem amb elles, i en la majoria dels casos ho fem amb una actitud paternalista.
Encara que l’edat només és una dada, com diria Yolanda Díaz, ministra de Treball i Economia Social i vicepresidenta segona del govern central, aquesta discriminació i menyspreu afecta més les dones, sobretot perquè elles són més longeves.
Mentre que els homes maduren, les dones envelleixen. Quin disbarat!
Per això hem d’aprendre a respectar la diversitat i la llibertat de tots i cada un dels grups de població, ja que està comprovat que la discriminació per motius d’edat té conseqüències greus per a la salut, el benestar i els drets humans de totes les persones.
Hem de valorar com un dels assoliments més importants de la nostra societat la possibilitat de viure més temps. Una vida llarga ha de ser considerada un recurs valuós del qual totes les persones ens podem beneficiar i gaudir.
Per aconseguir-ho, cal donar valor a la vellesa, erradicant l’edatisme i els estereotips que homogeneïtzen i discriminen les persones grans, i potenciar un bon envelliment, amb bones condicions de vida i de salut i garantint la inclusió i la participació social, així com unes bones cures i uns tractes dignes fins al final de les nostres vides. Tot això ha de ser una responsabilitat de tothom per garantir i respectar el dret a viure amb dignitat.
