Sorprèn l’oposició furibunda i l’agra controvèrsia generada per una llei que intenta resoldre, en el cas de passar tots els filtres tant espanyols com europeus, un conflicte enquistat entre una part dels catalans i una altra dels espanyols.
El nacionalisme espanyol i català sembla estar centrat a mantenir una situació que, pel que sembla, només beneficia uns determinats sectors de la població, més interessats a mantenir els seus privilegis que no el benestar de tota la ciutadania, sigui catalana o espanyola.
La intenció dels autors de la llei, que recordem que va comptar amb el suport de tots els partits que sustenten el Govern, és allunyar dels jutjats una qüestió política, ja que aquests assumptes s’han d’abordar mitjançant el diàleg i el pacte, no recorrent als jutjats.
És evident que bona part de la dreta catalana, sobretot els hereus de la camaleònica CiU, no té cap interès a resoldre el conflicte polític amb l’Estat espanyol, sinó que el vol alimentar per obtenir més vots dels sectors més radicalitzats de l’independentisme. La seva estratègia és la de confrontar-se constantment amb el govern central, sense buscar cap espai de diàleg ni de negociació, i aprofitar qualsevol excusa per criticar-ne la gestió o bé, fins i tot, ara diu blat, ara diu ordi. Així, pretenen presentar-se com els únics defensors de la sobirania catalana i, alhora, desgastar els seus rivals polítics que sí que aposten per una sortida dialogada i pactada a la situació actual.
És sorprenent la similitud que hi ha entre la dreta nacionalista catalana i la dreta espanyola i, fins i tot, l’extrema dreta, ja que també aquestes critiquen el govern central, en aquest cas, paradoxes de la vida, per actuar únicament pensant en els interessos dels independentistes. Ara bé, aquesta acusació no té cap fonament, ja que el Govern ha demostrat en diverses ocasions la seva voluntat de diàleg i negociació amb totes les forces polítiques. El que pretén la dreta catalana i espanyola és deslegitimar el govern i generar més crispació i confrontació entre els ciutadans. Un discurs que només busca el conflicte i la desqualificació, sense oferir cap solució alternativa, és un discurs que beneficia els qui no tenen cap interès pel benestar de la major part de la societat, sinó que actuen només per les seves pròpies conveniències, ignorant les necessitats de la resta de la gent.
Necessitem l’amnistia per poder seguir avançant i posar fi al patiment de milers de persones
En l’actualitat, el debat se centra a concretar i definir què és terrorisme. Aquest debat, definir i tipificar que és terrorisme, és un dels debats més complexos i polèmics que es donen en l’àmbit jurídic i polític, ja que es tracta d’un concepte que té implicacions legals, socials i morals, i que sovint es presta a interpretacions subjectives o interessades. Per això, la dificultat rau a establir uns criteris clars i objectius que permetin distingir entre actes de violència política, protesta social, dissidència ideològica o delicte comú i, això, en molts casos, genera situacions d’inseguretat jurídica, arbitrarisme judicial i vulneració de drets fonamentals. Ara bé, el problema de fons és que la justícia espanyola no reconeix la legitimitat de l’autodeterminació del poble català i actua com a braç executor de l’Estat, la qual cosa provoca que qualsevol iniciativa legislativa que busqui una sortida democràtica al conflicte sigui bloquejada, qüestionada o ignorada pels tribunals.
En una societat democràtica és inadmissible que els jutges facin política des de la seva posició de poder i no respectin la voluntat popular expressada a les urnes. Per això, cal exigir que la justícia sigui independent, imparcial i respectuosa amb els drets humans i nacionals de Catalunya.
Tanmateix, segons alguns saberuts, el dret a l’autodeterminació no està reconegut en la Constitució espanyola, si bé reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que formen part de l’Estat. Altres opinen que es podria admetre una consulta no vinculant. Així, ens trobem amb una possible contradicció: la de la legalitat constitucional vigent i la voluntat democràticament manifestada d’una comunitat.
Tanmateix, l’article 10.2 de la Constitució espanyola estableix el següent: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconegui s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els Tractats i Acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”. A més, un any abans que s’aprovés la Constitució, Espanya ja havia ratificat, en un dels Pactes Internacionals de Drets Humans, el dret a la lliure determinació de tots els pobles. Segons l’article 1 d’aquest pacte, “tots els pobles tenen el dret de la lliure determinació”.
Com sempre s’ha dit, tot és qüestió de voluntat política. El que sí que és cert és que així no podem continuar i cal desemmascarar els veritables interessos d’uns i d’altres. Necessitem l’amnistia per poder seguir avançant i posar fi al patiment de milers de persones.
