Quan penso en la catalanitat, penso en una tirania. Sóc incapaç de viure de cap altra forma la sensació de què Catalunya demana més que allò que requereix qualsevol país regular del món. És l’esforç d’una reivindicació contínua, la persistència a convèncer els d’aquí i difondre als de fora, l’absurd de desentranyar què té aquesta terra.
La tirania és doble, perquè ho és per activa, però també per passiva: deia aquell, i amb raó, que si no fóssim catalans, no seríem res. No hi ha cap pla B: o catalans o res.
La nostra nació reclama una actitud d’afirmació. No existeix encara una estructura estatal que actuï de motor. Allò que sigui i allò que esdevingui Catalunya serà no per ella mateixa, sinó per allò que vulguem i fem els catalans. En som plenament responsables.
Aquesta radicalitat no és res més que el preu de la llibertat, perquè la Catalunya lliure significa lliure d’invasors aliens però també lliure internament, socialment lliure. La tirania de l’ideal de la llibertat, passa, a casa nostra, pel vehicle Catalunya, del qual en som instruments, servidors, esclaus. Una bella i també curiosa paradoxa.
Per Eduard Company / Periodista
