Les acampades dels indignats han suposat un gran èxit des de gairebé minut zero. Això ha estat possible, en gran part, gràcies a les xarxes socials. Òbviament tene molts altres punts de suport però internet ha estat quelcom bàsic, sobretot a lʼhora de difondre el que allà sʼhi feia i vertebrar una gran comunitat al seu voltant. Els partits polítics es nodreixen de tweets, comentaris, blogs i webs que adul·len els seus líders, les seves accions i les seves polítiques. També són usades per a que els militants i simpatitzants ataquin als rivals i creïn soroll al voltant de les diferents ideologies, candidatures i promeses electorals. No han entès de què va la cosa. Ha quedat demostrat que, com a mínim a internet, les acampades són les grans vencedores amb diferència i que, sobretot, a nivell de repercussió no hi ha moviment que se li assembli. Per exemple, el dia 27, a les 11 del matí, en el punt més àlgid de les càrregues policials a Plaça Catalunya, lʻ1,37% del total de tweets tenia lʼetiqueta#acampadabcn. Això vol dir que, uns quants milions de tweets tenien com a tema les càrregues dels Mossos. El ressò va ser mundial. Hi ha fotografies dels incidents que a hores dʼara superen les 50.000 visualitzacions i sʼestan movent arreu del planeta. Cap polític o partit català, espanyol i mʼatreviria a dir que europeu ha aconseguit mai una repercussió tan gran a nivell mundial.
Les xarxes socials demanen participació en temps real, transparència i constància. Cal formar comunitats al voltant de temes, persones, moviments, idees… qualsevol cosa. Els indignats han pogut/sabut connectar amb la població, parlar-los de tu a tu, comunicar-sʼhi directament, rebre el seu feedback i tenir-lo en compte. La nostra classe política no ho ha aconseguit. Obama va poder-ho fer en el seu moment, usant bé les cartes que les xarxes socials -que tot just començaven- li oferien i mobilitzant lʼelectorat amb seny i amb una estratègia lògica i meditada.
Aquí, en canvi, tot i les múltiples accions i propostes, a hores dʼara, les iniciatives neixen de les empreses que són contractades per fer “allò del Facebook i el Twitter” i no pas de les estratègies horitzontals de campanya o de partit. La política encara no ha entès que la societat viu en al carrer i no en els despatxos de la Generalitat, lʼAjuntament o el Parlament. Els indignats, en canvi, al no tenir despatx, no necessiten cap canvi de mires, poden parlar com parlen normalment. Són molt més similars a qualsevol altre persona que es creuin pel carrer, amb problemes amb els quals et pots sentir identificat, amb idees que podrien arribar a ser teves. La regeneració política a la que que tants cops fan referència els partits podria començar per aquí. Cal aprendre a deixar la poesia i a parlar en prosa. No cal allargar-se. La vida és prou estressant com per sentir que el poc temps que tenim ens el prenguin discursos massa llargs que es podrien dir amb quatre frases mal comptades. La vida sʼestà tornant concisa i el temps és or. Potser, per això, a Twitter només es permeten 140 caràcters per missatge. Apreciats polítics, internet és veloç, incansable i irreversible. Veloç perquè no té murs que el limitin. Incansable perquè sempre avança, sense aturador, mica en mica o fent passes de gegant, però sempre endavant. Irreversible perquè va aparèixer per a quedar-se i és lʼecosistema on viurem.
Si ens han ensenyat una cosa els indignats és que parlant ens entenem tots.
Ferran Pallàs, Brand Community Manager
