Canyadó és un petit barri del llevant badaloní amb unes singularitats i uns elements que tothom té com a referents, no només al mateix barri, sinó també a tota la ciutat.
En els seus límits, trobem dos dels més atractius indrets de la nostra ciutat, la platja del Cristall, amb el seu magnífic passeig, i el parc de Ca l’Arnús, encara per descobrir per a molts badalonins i tanmateix molt familiar per al veïnat de Canyadó.
A l’interior del barri hi ha també elements referencials de la nostra ciutat: la masia de Can Canyadó, amb la seva ben conservada torre de defensa i l’escola Lola Anglada, catalogades com a patrimoni de la ciutat.
Evidentment hi ha més coses que fan de Canyadó un barri molt atractiu: la variada i interessant oferta comercial (l’Associació de Comerciants té com a distintiu “Grans comerços en petites superfícies”), una notable proposta gastronòmica en els seus bars i restaurants…
Ara bé, l’escola és possiblement el lloc referencial per excel·lència ja que la majoria dels canyadencs han passat per les seves aules.
No fa gaires dies l’escola celebrava els vuitanta anys. A l’escola, un altre element identitari era la palmera, possiblement amb mig segle d’existència. Molta gent del barri recorda quan va ser plantada, com creixia perdent branques, com l’escola ràpidament era descoberta buscant les seves fimbradisses branques i la majestuosa airositat de la seva esvelta talla.
Desprès de vuitanta anys l’edifici de l’escola és evident que necessita una rehabilitació i una transformació. Ara es convertirà en un centre de secundària, de fet en un institut-escola.
També la palmera necessitava d’unes atencions que ningú no va portar a cap.
El veïnat era conscient que alguna cosa tenia la palmera, que ja no lluïa tan elegant i espectacular, les branques es mostraven tristes i llanguides i no voleiant sota el cel blau. Tanmateix, ningú va saber interpretar aquest senyal en demanda d’auxili.
Quan algú va adonar-se’n, ja era massa tard. Un insecte, l’escarabat morrut, n’havia envaït les entranyes i la seva mort era inevitable. Tots ens en sentim responsables, encara que hi ha qui hi té més responsabilitat. L’Administració hauria de tenir més cura del nostre patrimoni arquitectònic i natural. Hi ha qui pensa que sense la palmera l’escola ja no serà la mateixa.
A Canyadó hem perdut un símbol. La ciutat ha perdut un arbre singular. Ara l’escola es queda sola i els nens i les nenes que tant l’estimaven la trobaran a faltar.
Com diu una ex-alumna, potser seria un bon moment, quan es facin les reformes i hagi de ressorgit l’escola com a institut, perquè una nova i jove palmera ocupi l’espai de la vella.
Pedro Jesús Fernández
