Els meus pares es van traslladar a viure al barri de Canyadó aviat farà cinquanta anys. Era un calorós mes d’agost. Ho recordo perquè a mi em va semblar meravellós tenir molt a prop la platja, encara que aleshores ni hi havia el magnífic passeig d’avui ni les platges estaven tan netes. Recordo el càmping que hi havia al costat de la riera Canyadó, ple de turistes. També de la brutícia que s’acumulava a la sorra quan plovia… Així que aquest primer estiu que vaig viure a Canyadó va ser inoblidable per a mi.
Però tot el que és bo passa. Així que a principis de setembre vaig començar a anar a una nova escola. Es deia Martínez Anido. A més dels fills del veïnat, també uns autocars hi portaven nens i nenes d’altres barris. La planta baixa estava reservada per a serveis socials. Hi havia nens petits dels quals s’ocupaven unes dones una mica estranyes per nosaltres.
L’escola estava situada a la primera i segona planta. Els nens hi entraven per un cantó diferent que les nenes. També a les classes estaven separats.
Però no és això el que vull explicar. Tanmateix, tinc bons records dels mestres i dels companys amb els que vaig compartir uns anys irrepetibles. Els meus fills també van anar a l’escola de Canyadó, encara que ja no es deia Martínez Anido, sinó Lola Anglada.
Com a bon pare, em vaig implicar en l’APA (Associació de Pares d’Alumnes). Avui aquestes entitats s’anomenen AMPA.
Per al veïnat de Canyadó l’escola era la nostra segona residència. Després de la feina, molts anaven a l’escola per organitzar activitats per als nostres fills.
Han passat els anys i ara porto els meus néts a l’escola, però no a l’antic edifici sinó al nou que s’ha construït al parc de ca l’Arnús.
Fa anys ens van explicar que la vella escola es transformaria en institut i això va ser una gran notícia per al veïnat. Per fi els nostres fills i néts no haurien de marxar del barri per continuar estudiant.
Als meus néts només els queden un parell de cursos per acabar la Primària. El més gran fa cinquè i l’altre quart.
Les obres de rehabilitació de l’edifici de l’escola vella encara no s’han iniciat i dubto molt que estiguin acabades quan el nét gran acabi l’escola.
I jo em pregunto… Què faré quan hagi d’acompanyar el gran a l’institut -serà massa petit per deixar-lo sol- i al petit a l’escola? Deixarà la feina algun dels seus pares? Si fa anys i panys que ens van dir que l’escola estaria acabada per iniciar les classes el curs 2016-2017 – es recorda senyor Falcó-, de qui és la responsabilitat? Què fa el nostre l’Ajuntament? Com s’explica que encara hàgim d’estar reclamant, com ho vam fer a finals dels anys setanta, escoles per als nostres fills? Què ha fet durant tots aquests anys el nostre Govern? Què ha fet amb els nostres diners el molt honorable president?
No sé si tindrem o no l’escola acabada. El que sí que sé és que defensarem el nostre dret a una escola digna per als nostres fills. I si hem de tornar a sortir al carrer, ho farem.
