No tenir el cognom ben escrit és la marca de l’ esclau, encara persistent. D’una banda, el nacionalisme de baixa intensitat d’alguns conciutadans o simplement, la seva “acatalanitat” fa que aquest tema no els preocupi ni gens ni mica. D’altra banda l’alienació cultural i nacional i la ignorància, també hi ajuden. la persecució del català fa la resta. No és una llengua oficial ni per a l’ estatut ni per a la Constitució: l’única parlada per milions que no ho és a Europa. I l’estatut no sap, no respon. No sabem que hi hagi hagut corredisses per canviar-se el cognom- és incòmode, perds temps i diners- com ja ho va ser pels que ens vam canviar el nom. I a més, al final l’estat ni molts ciutadans ho respecten. A molts catalans també els va bé el nom en castellà, i la forma pròpia, al País Valencià, és inexistent. Es segur, per tant, que encara podrem disfrutar, durant generacions de l’empremta espanyola o francesa, una veritable “marca de l’esclau” en la major part dels cognoms dels Països Catalans. Tants absurds Estañol, Cañellas, Suñer, Espuña, Frexas, Nugué, Puchol, Chuliá, fan mal als ulls. O els Ramon accentuats. I fins els Garcia, com fa TV3 i alguns diaris catalans. De fet, qualsevol persona catalana o culta hauria de tenir el cognom regularitzat: però això hauria de ser un tràmit fàcil i ràpid. El canvi a la castellanització es va fer amb violència i ignorància, i no ha estat restituït. Un dels més motius dels greuges cap a Espanya, que no tenen fi. Començant pel meu, que quan és escrit en plural ho fan “Fàbregas”, i no el correcte Fàbregues. Haurem de seguir amb els Quintanas i Boadas. Potser millor: correm el risc que quan a aquest plural femení és escrit correctament, com per exemple Vives, que alguns locutors ho pronunciïn a l’espanyola com fan amb els Miralles o Benages. Entrats en una famosa nissaga valenciana, els noms catalans encara ho tenen pitjor: per obra de l’ exquisida cura dels funcionaris a voler-nos cristianitzar, cap avall els Pujol són Puchol, i els Pujades Puchades. Ja és irònic que sigui precisament al sud de la Sènia on l’embat anticatalà s’hi hagi fet sentir més, malgrat que va ser on es va fer el procés contrari de catalanitzar els noms espanyols : i així els Pérez foren Peris, i els Sánchez, Sanxis , cosa que ens ensenya una possible opció actual de cara a regularitzar els cognoms d’altres llengües. La marca de l’esclau, a la Catalunya Nord, encara és més persistent, i així els Comalada són Comelade; els Costa, Coste: els Forcada són Fourcade, fins a no deixar rastres de cognoms catalans. I, finalment, l´última novetat: els noms i cognoms àrabs, berbers o subsaharians, xinesos, quan són adaptats als registres es fa amb l’ortografia espanyola, no la catalana. Sobreviurem? No si mana l’Alícia “Sanxis Quemascle”.
Per Jaume Fàbrega / Escriptor i gastrònom
