El 28 de desembre de 2021, el Congrés dels Diputats va aprovar la Llei de garantia del poder adquisitiu de les pensions i altres mesures de reforçament de la sostenibilitat financera i social del sistema públic de pensions. I no va ser cap innocentada. La cosa és molt seriosa.
La disposició addicional sisena d’aquesta llei assenyalava que, en el termini màxim d’un mes des de la seva aprovació, el govern encarregaria l’elaboració d’un informe d’auditoria relatiu als ingressos provinents de cotitzacions socials i a les despeses de naturalesa contributiva i no contributiva de la Seguretat Social. Aquest informe seria realitzat en un termini de sis mesos i inclouria la quantificació d’aquests conceptes i el seu finançament durant el període comprès entre els anys 1967 i 2019, ambdós inclosos.
Ha passat més d’un any i encara no s’ha elaborat l’auditoria i, per tant, no només desconeixem el resultat dels comptes de la Seguretat Social, sinó que podem afirmar, i això és molt més greu, que el govern no compleix la llei.
La gènesi de l’auditoria s’iniciava, ja fa anys, amb la voluntat de separar les fonts de finançament de la Seguretat Social, de tal manera que aquesta només assumís les prestacions contributives i l’Estat, la resta. Segons un informe de fiscalització del Tribunal de Comptes, més de 100.000 milions d’euros eren els que havia aportat la Seguretat Social entre els anys 1967 i 2018 a cobrir conceptes no contributius, és a dir, les anomenades despeses impròpies.
Aquesta despesa de més de 100.000 milions d’euros, sense comptar els interessos, obligaria l’Estat a reingressar-los a la Seguretat Social. Si tenim en compte altres informacions, resulta que el deute de l’Estat amb la Seguretat Social podria ser superior als 500.000 milions d’euros. Algú pot qüestionar la viabilitat de les pensions públiques? Hi ha o no hi ha diners?
Tanmateix, i malgrat aquestes informacions, hi ha qui continua amb el mantra que les pensions públiques són insostenibles i que la caixa de la Seguretat Social està buida. Fins i tot afirmen que les persones pensionistes són unes privilegiades, ja que les pensions que es perceben són molt generoses. Altres no tenen cap vergonya a assenyalar que les pensionistes, actualment, viuen massa i, per tant, millor no ocupar-se de la seva salut i el seu benestar si es vol evitar la fallida del sistema.
Aquests mateixos pocavergonyes no tenen cap escrúpol a aconsellar i defensar que el millor que poden fer les persones jubilades és un pla de pensions privat o hipotecar casa seva per poder viure de rendes.
El més greu de tot això és que aquest missatge ha penetrat en la societat, especialment entre la gent jove. Són molts els joves que han assumit que no cobraran pensions, igual que pensen que, tot i tenir una bona preparació, hauran d’acceptar salaris de misèria i feines precàries.
No tenen present que moltes de les coses que s’han aconseguit ha estat gràcies a les reivindicacions i les lluites dels seus progenitors quan eren joves. Per això, des de fa més de cinc anys, són les persones grans les que es manifesten i concentren als carrers i places de molts pobles i ciutats de l’Estat, defensant les fites assolides per poder millorar les seves condicions de vida i poder viure amb dignitat. Afortunadament, no a tot arreu és així. A França, organitzacions juvenils han convocat manifestacions per defensar drets socials i serveis públics de qualitat.
Però tornem a preguntar-nos: per què el govern incompleix la llei? L’auditoria ha demostrat que l’Estat té un deute amb la Seguretat Social de més de 100.000 milions d’euros, que hauria de retornar. Si a això, hi sumem les cotitzacions dels treballadors i treballadores en actiu, és evident que la Seguretat Social tindria un superàvit més que suficient per pagar pensions actuals i futures, acabant així amb la fal·làcia que les pensions no són sostenibles. A més, això hauria de posar fi a la campanya que vol crear un enfrontament intergeneracional.
