A Badalona cada dia hi ha més persones que per no poder pagar el lloguer o la quota de la hipoteca de casa seva són llançades al carrer en no tenir alternativa residencial. Els bancs no tenen sentiments i els importa un rave la situació i l’estat de les persones que, després de viure tota la seva vida en un determinat lloc, es veuen desposseïdes d’allò que des de sempre ha estat el seu habitatge.

En molts casos s’ha pogut demostrar que l’entitat financera promotora d’aquest despropòsit no era la propietària del pis, ja que l’havia venut a un fons d’inversió –conegut com a fons voltor– i, per tant, no tenia legitimitat per poder actuar i reclamar una propietat que no era seva.

També són moltes les hipoteques que contenen clàusules abusives i, en conseqüència, il·legals, segons han reconegut diferents sentències dels tribunals.

Doncs bé, fa uns dies una amiga nostra, la Josefa, va estar a punt de ser llançada del seu pis, en el qual està vivint des de fa més de quaranta anys. És una de les més de tres-centes mil persones que viuen a Catalunya amb la incertesa de no saber quan perdran l’habitatge per no poder pagar la quota hipotecària o el lloguer.

El rostre de la Josefa ens diu molt de com és ella i com ha viscut des que va arribar a Badalona. El seu somriure trist és una bona mostra del patiment d’una dona gran amb experiències molt dures i, tanmateix, continua lluitant i defensant allò que considera just per aconseguir viure amb dignitat.

Va néixer en un petit poble de Granada. És la menor de cinc germanes, les quals, després de casar-se al seu poble, van traslladar-se a Badalona. Eren els anys que moltes persones venien a Badalona a buscar una vida millor.

La Josefa, quan tenia poc més de catorze anys, també va decidir venir a Badalona. Es va allotjar a casa d’una de les seves germanes i es va posar a treballar.

La seva primera feina la va trobar a la fàbrica que tenia una coneguda marca de matalassos al barri barceloní del Poblenou.

Va conèixer un noi que també havia nascut al mateix poble que ella i van decidir tornar al poble per casar-se, si bé molt aviat van tornar a Badalona. Es van instal·lar en un pis del barri de Sant Crist i allà van comprar l’habitatge on viu, encara, la Josefa. Als seixanta-un anys es va quedar vídua i des d’aleshores viu d’una petita pensió.

La Josefa és mare de tres fills, ja casats, i viu sola. A un d’ells el va ajudar a comprar el pis hipotecant el seu. Encara no havia esclatat la bombolla immobiliària i les facilitats per aconseguir un préstec eren molts més fàcils del que ho serien més tard.

Durant un temps el fill va poder pagar la quota hipotecària sense cap problema, però, amb l’arribada de la crisi, cada vegada les dificultats eren més grans per poder sostenir la família i fer front a les despeses de la llar.

Va ser així com els problemes familiars van fer difícil la convivència entre la parella. Per això la companya del fill de la Josefa va marxar de casa amb el fill que tenien. També el banc va anunciar que, com que eren molts els deutes que ja acumulava, el llançaria de casa seva, la qual cosa també suposaria que la seva mare, com a avaladora d’aquest pis, també perdria el seu habitatge.

Davant d’aquesta situació el fill de la Josefa va marxar de casa seva i va entregar les claus al banc. La Josefa, mentrestant, va intentar negociar amb el banc una sortida per evitar haver d’abandonar el pis en el qual viu des de fa més de quaranta anys.

Malauradament, el banc no entén les raons que la Josefa li trasllada mitjançant el seu advocat d’ofici, el qual li va comunicar que seria desallotjada. Afortunadament, la Josefa no està sola. Des de fa anys forma part de la PAH i sap com es pot evitar, o intentar evitar, un despropòsit tan gran. Fa dies, quan l’anaven a desnonar, moltes persones li van fer costat i van demostrar que continuaran lluitant per aconseguir que el banc s’avingui a raons i negoci un lloguer social perquè la Josefa pugui seguir vivint a casa seva. Segur que ho aconseguirem. No només s’ho mereix, sinó que és de justícia.