L’amiga Jennifer és una dona molt jove i espavilada. Tan jove que ningú diria que té tres fills, tots ells menors d’edat, i tan espavilada que costa creure que sigui capaç d’enginyar-se-les per atendre totes les feines que suposa tirar endavant la seva llar.
Ja sabem que és un tòpic, però n’hi ha un altre de millor per anomenar aquest tipus de persones exemples de valentia i compromís amb els seus que l’etiqueta “mares coratge”?
La Jennifer va néixer i va estudiar a Badalona. Molt jove va trobar una bona feina i es va casar. Com moltes altres parelles, van comprar un pis, això sí, amb una hipoteca -els pares de la Jennifer els van avalar- que els obligava a pagar una quota assumible aleshores en funció dels ingressos que tenien però, com comprovaria més tard la nova parella, obscenament abusiva.
Tot els anava bé i per això també van decidir tenir fills. Fins a tres tots seguits. Per això, quan la Jennifer va aparèixer per la PAH, i després d’explicar la seva història, algú va proposar comprar-li una tele i tothom, malgrat el dramatisme del que acabava d’explicar, va riure.
No sap exactament com, però, ves per on, pocs anys més tard de casar-se, ens va explicar a la PAH, van començar a arribar problemes no previstos.
Les discussions eren freqüents i el malestar familiar augmentava per moments.
Com sol passar en casos similars, sempre la culpa era de l’altre. I és evident que en la nostra societat masclista l’altre sempre és la dona.
Havien passat només sis anys des que es van casar. Però continuar vivint en aquesta situació –un infern, diu ella– era cada dia més difícil. I la Jennifer pensava, sobretot, en els seus fills. No era gens exemplar la imatge que els donaven.
Així que va decidir separar-se de la seva parella.
És difícil d’explicar el que va succeir a partir d’aquell moment. Si bé van acordar que ella continués vivint al pis amb els fills i ell es faria càrrec de pagar el 50% del cost de la hipoteca, el que és cert és que va ser ella la que la va pagar durant els primers sis mesos.
Tampoc l’exparella li passava res per contribuir a la manutenció dels fills.
La situació era insostenible. Tan sols la fortalesa de la Jennifer, amb l’ajuda dels seus pares i alguns amics, li va permetre mantenir-se forta i buscar algun tipus de solució.
A la PAH el que tothom comprova és que no està sol.
La Jennifer va contactar amb altres persones que es trobaven en una situació similar i, amb la col·laboració d’experts, van decidir prendre la iniciativa.
Ara han presentat una demanda al jutge i estan pendents de la celebració d’un judici que, confien, els donarà la raó i acabar així amb la impunitat de tots aquells que no només no assumeixen les seves obligacions, sinó que també contribueixen a allargar el patiment de moltes persones que, com la Jennifer, només vol viure, ella i els seus fills, amb dignitat.
La Jennifer té clar que només es perden les batalles que s’abandonen. A més, també és conscient que no està sola. A la PAH som una gran família i quan toquen qualsevol dels seus membres, ens toquen a tots.
I, com diuen sempre a les assemblees, junts podem. Sí que es pot i tenim la raó.
