La frase “Volem propietaris, no proletaris” va ser pronunciada per José Luis Arrese, ministre d’Habitatge i secretari general del Moviment, el 1957. La frase s’emmarca en el context de la política d’habitatge de la dictadura franquista, que buscava crear una classe mitjana urbana que sostingués la industrialització i el desenvolupament del sector terciari.
Fora el lloguer! Un piset per a tots els espanyols!
I va ser així com la majoria dels espanyolets d’aleshores s’hipotecaren per aconseguir el seu habitatge. No tenien altra alternativa.
Ja no hi havia classe obrera, ara tothom era de classe mitjana, encara que hipotecada.
Durant les dècades de 1960 i 1970, molts habitants del món rural es van veure forçats a emigrar cap a les àrees urbanes, on es van enfrontar a greus dificultats, tant en l’àmbit laboral com en el residencial.
Molts d’ells es van instal·lar en condicions de precarietat i insalubritat als afores de les ciutats, fins que van aconseguir adquirir un habitatge, la qual cosa va significar haver d’endeutar-se.
Eren anys de crisi i de repressió. El règim dictatorial va promoure una política d’habitatge enfocada a fomentar la propietat privada, encara que això suposés un obstacle per a les classes populars, en comptes de prioritzar la construcció d’habitatge social i el foment del lloguer assequible per a tots.
No parlarem de l’enorme sacrifici que va suposar per a la majoria dels sectors populars fer front a aquesta despesa, però no hem d’oblidar tant la precarietat laboral com els salaris de misèria que es percebien aleshores.
Molts anys després, aquestes mateixes persones que no van tenir una altra alternativa si volien viure amb dignitat, van veure com amb la seva pensió tenien dificultats per arribar a final de mes. I, oh miracle!, les mateixes entitats bancàries que fins feia quatre dies els havien estat cobrant la quota hipotecària, molt generosament, els van oferir una alternativa per no tenir problemes.
Són moltes les persones, sobretot dones, que es troben en una situació de vulnerabilitat econòmica per culpa de les pensions de misèria que reben. Davant d’aquesta realitat, les entitats bancàries han vist una oportunitat de negoci i els han presentat una suposada solució: la hipoteca inversa.
El banc et proposa que li tornis la hipoteca del teu pis a canvi d’un ingrés mensual molt inferior
Aquest producte financer consisteix a la idea que el banc et paga una renda mensual a canvi de convertir-se en el propietari del teu habitatge. Així, després d’haver pagat durant molts anys la hipoteca del teu pis, ara el banc et proposa que li tornis a canvi d’un ingrés mensual molt inferior al valor real del teu immoble. Aquesta és una forma d’explotar la necessitat de les persones i de desposseir-les del seu patrimoni.
Com diu una dita popular, ningú dona duros a quatre pessetes. Ara bé, el més trist de tot plegat és que hi hagi personatges mediàtics que es prestin a fer publicitat d’un producte clarament perniciós i que ho venguin com la millor solució per aconseguir viure els últims anys de la nostra vida amb una mica de dignitat. Realment és escandalós i vergonyós.
Com tampoc s’entén que el govern espanyol no impulsi polítiques d’habitatge públic, com ho fan a la majoria dels països europeus.
A l’estat espanyol, l’oferta d’habitatge públic no arriba al 3%, mentre que a molts països europeus la mitjana arriba a un 15%. Això provoca que moltes persones grans hagin de recórrer a les hipoteques inverses, enganyades per la publicitat, per poder fer front a les despeses bàsiques necessàries per sobreviure.
Una hipoteca inversa és un préstec que es concedeix sobre el valor de la propietat, sent el banc qui en determina el valor, però sense haver de pagar quotes mensuals.
El deutor rep una quantitat fixa o periòdica, i el banc es queda amb la propietat quan el deutor mor o la ven. Si els hereus volen recuperar la propietat, hauran de pagar al banc una quantitat més gran del valor que els mateixos bancs van donar per l’immoble.
Aquest sistema és pervers i té molts inconvenients i riscos, com ara les altes comissions, els interessos elevats, la impossibilitat de deixar herència o la pèrdua de la propietat en cas de no complir les condicions del contracte. Per tant, no és una bona opció per garantir una vellesa digna i tranquil·la, sinó una forma d’explotar la necessitat i la vulnerabilitat de les persones grans.
Les administracions públiques tenen la responsabilitat de comunicar de manera clara i transparent el significat i les conseqüències d’aquesta estafa que afecta o pot afectar centenars de milers de persones. A més, han de garantir el dret a un habitatge adequat i assequible per a totes les persones que ho necessitin o es trobin en situació de vulnerabilitat, i augmentar les pensions i els salaris per sobre del llindar de la pobresa. Només així podrem construir una societat més justa i digna per a tothom.
