Segons el cens de 2019, a Badalona hi ha 41.483 persones més grans de 65 anys, de les quals 17.931 són homes i 23.552 són dones.

No sabem quantes d’aquestes persones més grans de 65 anys viuen soles ni quantes necessiten ajuda, tampoc si estan a càrrec d’algun familiar o si viuen a una residència.

És cert que, possiblement, la majoria d’aquestes persones volen viure a casa seva, però això no sempre és possible i depèn del seu grau d’autonomia.

A Badalona hi ha deu residències de gent gran: sis d’elles són privades, quatre són concertades i les quatre restants, públiques.

El total de places existents a la nostra ciutat són una mica més de sis-centes, és a dir, una per cada setanta potencials demandants, una xifra clarament insuficient per atendre l’elevada i justificada demanda que hi ha a Badalona.

Els preus de les privades són inaccessibles per a la majoria de la població, com també ho són els de les concertades. I les públiques, que no vol dir que siguin totalment gratuïtes, clarament són insuficients per atendre totes les demandes.

Segons hem sabut a través dels mitjans de comunicació, moltes de les residències han estat autèntics tanatoris per a un gran nombre de residents. I no entrarem a qualificar les instruccions que des del govern autonòmic madrileny es van donar a les residències de la Comunitat de Madrid (més de 6.000 persones han mort a les residències madrilenyes amb coronavirus o símptomes compatibles amb la malaltia des que va esclatar la crisi sanitària). Només direm que, segur, van ser la causa de moltes morts que es podrien haver evitat i, per tant, es tracta d’un acte presumptament delictiu que podria acabar portant a la presó els responsables d’aquestes residències o del departament corresponent del govern de la Comunitat.

La pandèmia que vivim ha posat en evidència les mancances del sistema públic de salut, a conseqüència de les retallades fetes pels governs de les dretes a Espanya (PP) i a Catalunya (CiU).

Doncs bé, un dels focus importants de la pandèmia a Catalunya han sigut les residències de la gent gran, on sabem que, ara com ara, són més de 4.000 els residents morts –un terç de les persones traspassades–, sent Catalunya el segon punt de l’Estat amb més residències investigades.

El que no sabem és el nombre de persones mortes a casa seva per manca d’atenció sanitària.

La pandèmia ha demostrat que l’actual model d’atenció a la gent gran no només és injust, sinó també ineficient

Sí que sabem que a Catalunya, segons dades de 2018, de les 64.093 places de residència que hi ha, només 10.298 són públiques.

Arribats aquí, ens preguntem: la cura i la salut de la gent gran han d’estar en mans privades?

Avui a ningú se li escapa que la cura de la gent gran s’ha convertit en un gran negoci, ja que és evident que, per incrementar els beneficis, no només s’hi destinen pocs recursos materials, sinó que també les condicions dels treballadors són enormement precàries.

A Espanya, segons dades de l’OCDE, només es destina un 0,7% del PIB a la despesa en serveis socials d’atenció a la dependència, molt per sota dels nivells d’altres països europeus, com França (que en destina un 1,34%), Alemanya (un 1,28%), Bèlgica (un 2%) o Suècia (un 2,66%).

A més, la pandèmia ha demostrat que l’actual model d’atenció a la gent gran no només és injust, sinó també ineficient per atendre les necessitats de la majoria de la ciutadania, i que la seva mercantilització només serveix per incrementar el benefici dels fons d’inversió (fons voltors), que han vist com els serveis a la gent gran són un gran negoci.

Com passa amb altres serveis essencials, cal anar cap a un nou model de gestió i serveis de les residències que estigui centrat en el benestar de les persones i no en els beneficis privats. Amb la salut no es pot jugar.

Tenim l’exemple de Suècia, on, amb una població d’habitants una mica superior a Catalunya, totes les residències són públiques o tenen totes les places concertades amb l’administració.

A Catalunya, les residències privades amb ànim de lucre representen el 74,35% de les places existents.

Per això, cal construir noves i millors residències de gestió pública, per tal de garantir el benestar de la gent gran i no el benefici dels grans inversors.

La prioritat ha de ser el benestar de totes les persones, respectant els seus desitjos perquè puguin tenir garantida una bona qualitat de vida.

Tots sabem que els sistemes públics de salut, dependència i serveis socials són instruments essencials per poder viure més anys en condicions saludables i amb més autonomia.

Com també ho és garantir una pensió digna, incrementada cada any segons l’IPC, per evitar la generalització de la pobresa i l’exclusió social d’una part de la població.