No és cap novetat constatar la creixent desafecció entre la ciutadania i la classe política. Durant els darrers anys, aquest ha estat un dels motius de major debat entre els qui, dins el divers món del periodisme, intenten servir de ressò al pols del país. Fins i tot alguns polítics han entonat el mea culpa en aquest sentit, especialment quan el mal resultat a les urnes els ha obligat a mostrar-se contrits i penedits per algun pecat que mai no arriben a detallar amb sinceritat i amb tota la seva real magnitud. Però aquesta humilitat els dura ben poc i ben aviat el seu status quo privilegiat, la inèrcia de les seves vides invariablement associades al poder i als seus universos propis els retorna als clixés habituals, a l’argumentari previsible i ineficient. Ineficient? Vistos els resultats exultants d’alguns líders vinculats a trames corruptes, sembla que el sedàs democràtic dels vots no és prou fi com per evitar la continuïtat d’algunes persones que fa molt temps que haurien d’haver abandonat tots els seus càrrecs per respecte a la gent. Lluny d’això, la sanció favorable de les urnes és assumida com una prova de la honestedat del projecte polític defensat i del genuí caràcter democràtic de la persona que el representa. Amb això resulta evident la degeneració greu a què es veu sotmesa la nostra democràcia però alhora que la responsabilitat d’aquesta situació apel·la igualment als qui amb els seus vots perpetuen polítics i polítiques que no només no solucionen a penes cap problema, sinó que són un autèntic escarni als valors inherents al sistema democràtic. I és que molt més erosionant pel que fa a la democràcia és el vot còmplice, irresponsable, que no pas la comprensible desafecció.
Des dels temps de Plató, gens partidari de la democràcia, han estat molts els pensadors que, creient o no en ella, coincideixen a afirmar que sense una bona preparació del poble difícilment els seus líders poden assolir l’estatura política adequada. Fins i tot Stuart Mill, el gran pensador de la democràcia moderna, entenia, a mitjans del segle dinou, que l’accés al vot havia d’estendre’s paulatinament a la població en paral·lel a la seva progressiva educació. Amb el decurs del temps ha quedat clar que no n’hi ha prou amb alfabetitzar la gent perquè aquesta adquireixi criteri: cal una formació si no sòlida, almenys una mica més aprofundida. Però potser tampoc és hores d’ara aquesta la qüestió. Els ressorts de la democràcia han forjat un bipartidisme tan atroç i rígid, que, tot i el descontentament general, i la relativa clarividència de tanta gent davant la classe política, l’artificiosa polarització de l’oferta impedeix una autèntica alternança. Aquesta situació permet entendre que acceptem una degradació tan acusada del llenguatge polític, degradació que podríem resumir en el constat recurs del nostres dirigents a la fal·làcia del “tu quoque”: el tu també. Davant la ineficiència, davant la corrupció, la major part dels polítics en tenen prou amb acusar l’adversari del mateix de què aquest els acusa. Aquest comportament seria intolerable a la nostra vida quotidiana, al treball, a les escoles, allà on fos, i delataria ipso facto la impostura i la plena responsabilitat de qui en fes ús. Però hem après a acceptar-ho, resignadament, en el batibull de la vida política.
Haurien d’existir sistemes de major representació de la ciutadania, que servissin de correctiu a poc que el polític de torn, un cop guanyades les eleccions, oblidés descaradament els seus compromisos, que es veiessin obligats, tots ells, durant les eleccions, a deixar de banda els seus lemes intercanviables i s’esforcessin a presentar amb cura les seves propostes i, sobretot, a fonamentar-les econòmicament i socialment. Que abandonessin aquesta seva vocació d’eventuals firaires que els confereix l’obsessió electoral per la llaminadura populista, que sovint arriba a extrems ridículs. Potser caldrà seguir buscant la veritat on ha estat situada sempre, una mica als marges, a la perifèria del relat oficial , aquesta perifèria que cada cop més ciutadans representen, fins i tot quan abnegadament dipositen , sense esperar ja res, el seu enèsim vot útil… als polítics.
Ramon Surroca
Professor de Filosofia
