L’amiga Montse, un parell d’anys abans que esclatés la bombolla immobiliària, va comprar un pis en un dels barris de Badalona situats per damunt de l’autopista. Eren els anys que les entitats financeres donaven tot tipus de facilitats per aconseguir un préstec hipotecari. Pràcticament no et demanaven res i, si la teva nòmina no era suficient, es podia arreglar.
A Badalona tothom té clar que l’autopista influeix en el preu dels habitatges. La majoria dels nouvinguts, d’ara i d’abans, es van establir en aquest territori de carrers empinats i, en alguns barris, de difícil accés.
El valor de l’habitatge que va comprar la Montse -el 2006 va ser taxat pel mateix banc per un valor de 411.000 euros- va ser de 246.000 euros. L’amiga Montse va entregar en efectiu 20.000 euros i va signar una hipoteca per valor de 263.000 euros. Aquesta hipoteca l’obligava a pagar durant 40 anys una quota mensual, com a mínim, de 1.035 euros. És a dir, al final hauria hagut de pagar 496.800 euros. Es duplicava el valor de l’habitatge. El més curiós és que ningú qualifica aquest comportament com a delictiu.
Com hem dit, la mateixa entitat financera li va taxar el pis per un valor de 411.000 euros. Així es justificava millor l’import de la hipoteca concedida. Si fa no fa, a l’agost del 2016, hauria pagat 124.000 euros. El que resulta estrany és que, segons el banc, encara té pendent un deute de 267.000 euros.
Fem números. Fins a l’agost del 2016 hauria pagat 20.000 euros en efectiu més 124.000 euros en concepte de quotes. Aquestes dues quantitats sumen un total de 144.200 euros. El valor del pis era de 246.000 euros i encara li queden per pagar 267.000 euros. Algú entén això? Es pot qualificar aquest comportament com un frau? Per això l’amiga Montse va decidir anar a la PAH. De fet, va ser una de les primeres persones que hi va anar quan a Badalona es va crear la PAH, a finals del 2011, a iniciativa de l’activista Antonio Salguero.
El primer que va fer la Montse va ser intentar negociar amb el banc una solució, ja que no podia continuar pagant la quota hipotecaria quan es va quedar a l’atur. Li van proposar una dació. Per tant, es quedaria al carrer amb una motxilla inassequible per a ella i la seva família.
Si hagués acceptat això, la Montse hauria estat pagant en realitat un lloguer superior a 1.200 euros mensuals per viure en un pis situat per damunt de l’autopista i, a més a més, continuaria devent diners al banc encara que no tingués un habitatge. El banc hauria cobrat 144.000 € i ara tornaria a ser propietari del pis de la Montse, a més d’un deute pendent de cobrar.
De casos com aquests n’hi ha centenars de milers. I el que és pitjor, molts bancs han cedit les hipoteques a fons de titulacions que els han venut a inversors com a bons negociables en els mercats. Tanmateix, els bancs continuen actuant com si fossin els propietaris i desnonant a la gent d’un habitatge que pertany, possiblement, a milers d’inversores, la qual cosa és il·legal com ja han determinat diferents jutges. És per això que hi ha moltes persones que es neguen a abandonar l’habitatge sense una alternativa habitacional i una solució definitiva que no només beneficiï al banc.
El que és clar és que, amb la dació, els bancs tornen a ser els propietaris de milers de pisos buits. Ara bé, no oblidem que l’esclat de la bombolla, i el consegüent rescat dels bancs amb els nostres diners, va tenir el seu origen en la manca de liquiditat dels bancs que no podien cobrar les hipoteques. A tot allò hi va contribuir l’encariment fictici de l’habitatge per l’elevat cost de les hipoteques. Per això, la taxació la feia sempre el mateix banc i sempre era molt superior al preu real. Així es justificava la concessió d’una hipoteca molt més elevada que el preu que realment valia el pis.
En definitiva, els bancs, amb la complicitat dels governs, ens van fer creure una enorme mentida, que van anomenar crisi, per aconseguir diners del govern i també tornar-se a apropiar dels nostres habitatges a través de la dació.
Ara bé, això ha de ser sempre així? Hi ha solucions per evitar l’especulació dels bancs i garantir el dret a l’habitatge com reconeixen les lleis? Si no canvien les coses, algú pot creure que la banca pot perdre mentre ens governi a l’Estat el PP o a Catalunya la dreta nacionalista?
A la PAH ho tenim clar. Mai hem de perdre l’esperança. Hem d’aconseguir que tothom tingui un habitatge digne reconegut per diversos tractats internacionals, la Constitució espanyola i l’Estatut de Catalunya.
