Són molts els significats de la paraula banda, però m’interessa la definició que ens diu que es tracta d’un grup d’individus que es reuneixen per aconseguir uns fins no sempre confessables.
Ho trobo molt a prop d’una altra paraula molt coneguda. Em refereixo a la paraula banca que, segons diuen els experts, ha sigut la responsable d’una gran estafa que ha condemnat a viure en la misèria centenars de milers de persones.
Tot això ve a compte pel gran escandall provocat per una banda d’individus que han decidit que els costos de les hipoteques les han de pagar a la banca els treballadors que volen viure amb dignitat. I això passa, entre altres coses, per tenir un habitatge.
És cert que no cal ser el propietari de cap habitatge per, com diu la Constitució Espanyola (art. 47), disposar d’un habitatge digne i adequat, però en aquest país on ens ha tocat viure hi ha a qui li ha interessat difondre el missatge que és millor ser propietari que no pagar un lloguer.
Diu també aquest article 47 que “els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”.
Doncs bé, la dreta espanyola (Aznar i la seva banda), i també la catalana (Pujol i els seus hereus -encara que avui reneguen del progenitor-), el que han fet ha sigut fomentar i incentivar la propietat per sobre del lloguer social.
Ja ho va dir un ministre del sanguinari dictador colpista: “Convertirem els espanyols de proletaris a propietaris”. Eren temps on els treballadors lluitaven per la llibertat i pels seus drets i defensaven els serveis públics per garantir a tothom una vida digna. Res millor per enganyar-los que alimentar la propietat privada com a element de confrontació i de divisió dels treballadors: si ets submís, treballes totes les hores que siguin necessàries, estalvies -és a dir, deixes els diners a la banca- i no et compliques la vida, aconseguiràs fer realitat els teus somnis.
A la majoria dels països d’Europa, les administracions públiques són les propietàries d’un gran nombre d’habitatges, amb la qual cosa eviten l’especulació i l’encariment dels lloguers i, per altra banda, posen a disposició dels joves i de tots els que ho necessiten un habitatge a un preu social adequat als ingressos del beneficiari.
A Catalunya, el parc d’habitatge social és d’un 2%, comparat amb un 15% de mitjana europea, una xifra clarament insuficient per atendre les demandes de moltes famílies que veuen com els seus recursos cada dia que passa són més limitats.
Aquesta situació contrasta amb el fet del molt abundant nombre d’habitatges buits que existeixen avui a Catalunya, molts d’ells en mans de la banca que, no ho oblidem, va ser rescatada amb diners públics.
El rescat bancari ens ha costat a tots els espanyols més de 62.000 milions d’euros i, ara per ara, encara no s’han retornat.
Tampoc podem oblidar que la creació de la SAREB tenia com a objectiu que la banca pogués transferir a l’Estat tots els seus actius immobiliaris devaluats, de manera que es pogués crear un parc d’habitatge social i, així, recuperar per a la hisenda pública el màxim possible dels diners prestats.
O no eren tots els immobles que es van traspassar a la SAREB de titularitat pública pel fet que estaven en mans d’entitats intervingudes i nacionalitzades?
Però, com es cridava fa uns dies a les portes del Tribunal Superior i també en molts altres llocs, la banca sempre guanya.
No havien passat ni unes hores que es va conèixer la sentència que obligava la banca a fer-se càrrec de totes les despeses hipotecàries (impostos d’actes jurídics documentats) que el president del Tribunal Suprem, a instàncies del president de la sala que va dictar la sentència, la deixava en suspens per l’enorme repercussió econòmica i social que havia generat i les enormes pèrdues que tal mesura suposaria per a la banca.
I és evident que la justícia no és igual per a tots. La banca, amb el suport de la banda, sempre guanya.
