Diumenge vaig tenir el gust de passar, de nou, una estona al Parc de les Pruneres amb el meus fills. Feia un dia esplèndid, i el sol convidava a sortir al carrer. Estava ple de gom a gom. Feia goig. I em vaig sentir orgullós de pertànyer a Mollet.
Aquest fet és el que m’ha mogut a escriure aquest article. Bé, aquest fet i la certesa que rectificar és de savis.
Reconec que en un principi vaig ser presonera d’algunes opinions polítiques i ciutadanes que es van sentir en contra d’aquest parc. Suposo que tot canvi produeix incertesa, i és fàcil deixar-te emportar per les crítiques.
Evidentment, em vaig equivocar, i aquells que ho criticaven també. Suposo que per això ja no llegeixo res en contra d’aquest meravellós espai que tenim al centre de la nostra ciutat.
Aquest diumenge només va ser un exemple més per afirmar que pensar a tenir aquest gran parc va ser un encert. Estava ple de gent. Nens jugant i les terrasses plenes. Estava ple de vida. No hi havia cap senyal que indiqués que allò només fa uns anys era un solar desendreçat de terra.
Així que amb aquest humil gest, vull agrair a l’alcalde la seva valentia malgrat la pressió que va haver-hi, i la seva encertada visió de futur.
Per Mercè Jornet
