La societat actual ja no es basa en un repartiment de riquesa sinó de riscos, i en aquests apareix l’evidència dels nous conflictes socials. Aquestes situacions són normalment imperceptibles, no es noten encara que sí les seves conseqüències, ja que poden ser irreversibles, ens afecten tard o d’hora a tothom, encara que no de la mateixa manera. A més, aparentment els perills són voluntaris, perquè es podria decidir, per exemple, no conrear transgènics o tancar les centrals nuclears…
La pèrdua d’autoritat científica és un fet de com l’abús produeix una cientificació de la política alhora que una politització de la ciència, deixant en pura fal·làcia els límits de la tolerància: una civilització que es cobreix a si mateixa en abundància amb substàncies nocives i tòxiques. La tecnologia no elimina sinó tan sols dissimula els problemes. La cosa social no pot desprendre’s ometre d’allò racional, ni l’ideal de la realitat. Fa falta allò que Ulrich Beck va anomenar modernitat reflexiva.
El drama es troba en el desvalgut desengany en què viuen certs sectors de la població amb serioses dificultats per sobreviure. Alguns creuen que algú arribarà un dia per salvar-los i ho esperen devotament, però ningú apareix. Esperen sense posar límit al termini de la seva espera, esperen sense fer absolutament res. Adopten les seves mesures entre la desesperació, la renúncia i aquesta espera indefinida. Indigència i rebuig són dos moments essencials de l’arquitectura del dolor.
La indefinició i la inactivitat formen part d’un disbarat incoherent en els éssers desprotegits, avorrits per l’opressió, deprimits, que no arriben a enfilar ni els seus propis pensaments. És el vertigen de l’angoixa dels que creixen a les cunetes constituint la millor versió de la inseguretat.
L’arbre assenta l’horitzó i l’ànima hi va al darrera. Antonio tornarà a cobrar durant un any, ha estat esperant un altre sencer; li agrada Machado. Jo li recordo a Claude Bobin: “M’agrada recolzar la mà en el tronc d’un arbre no per assegurar-me de la seva existència, sinó de la meva”.
