A Badalona, Dolors Sabater va aconseguir ser investida alcaldessa gràcies al suport de “totes les forces democràtiques i catalanistes del Ple” que el que no volien era que l’anterior alcalde del PP, responsable del trencament de la convivència als barris en alimentar la confrontació entre els veïns, tornés a ser l’alcalde de la tercera ciutat de Catalunya.
Badalona sempre ha estat una ciutat progressista i l’espai ocupat per la dreta xenòfoba era insignificant. Tanmateix, el més llarg de tots -en alçada-, i per errors d’uns i altres, va saber aprofitar la crisi que el mateix PP havia provocat i, amb un discurs xenòfob, va culpar els més febles del deteriorament social (atur, pobresa…) i va aconseguir, amb les seves mentides, guanyar-se la confiança de l’electorat, assolint el que la dreta mai no havia somiat a la nostra ciutat: ser l’alcalde de Badalona.
Dolors Sabater encapçalava una candidatura, Guanyem Badalona en Comú, que no era un partit pròpiament dit, sinó un moviment popular d’esquerres sorgit de la confluència de diversos sectors socials, culturals i també polítics compromesos amb la construcció d’una proposta transformadora per a Badalona. Encara que no va aconseguir ser la candidatura més votada, sí que va ser la llista amb més regidors després del PP.
Era evident, doncs, que si ningú volia que el més llarg -en alçada- tornés a ser l’alcalde, una opció era que els regidors votessin com a alcaldessa la cap de la llista minoritària però amb més regidors progressistes. El compromís entre totes les forces que havien fet possible aquest canvi tan important era treballar pensant en la ciutat i deixant aparcat tot allò que els dividia i que no eren problemes locals.
No comentarem, per recents, els problemes que immediatament van sorgir per la manca d’experiència i, sobretot, pel desgavell que van trobar-se a l’Ajuntament. Van passar els dies i la inexperiència es va transformar en ineficiència mentre els problemes s’acumulaven i el malestar i la desconfiança augmentava entre tots aquells que havien confiat en el nou govern. Ara bé, el pitjor de tot encara estava per arribar.
Un bon dia l’alcaldessa es va oblidar que ho era de tots els badalonins i va decidir prendre partit. Ara només ho seria de tots aquells que, legítimament, volien que Catalunya s’independitzés d’Espanya. Molts van denunciar que l’alcaldessa havia traït la confiança dels regidors no independentistes que la van votar al Ple. Altres ho van celebrar.
El president Carles Puigdemont va arribar a la presidència de la Generalitat per la pressió d’un partit independentista que no volia que Artur Mas continués sent el president dels catalans. Aquest partit independentista, encara que minoritari -com també passa a Badalona-, va aconseguir imposar la seva política i el sentiment independentista va créixer de forma exponencial.
No entrarem a explicar les causes ni els errors d’uns i altres, en especial del govern central, insensible a les demandes dels catalans. El que sí que comentarem és que, de la mateixa manera que va succeir a Badalona, Carles Puigdemont es va oblidar que era el president de tots els catalans i va decidir alinear-se amb una part del poble català.
Ara, la societat catalana, com passa també amb la badalonina, està dividida. En el cas de Catalunya, per la meitat, i a Badalona, la fractura encara és més dolorosa, ja que només una part molt petita es considera independentista.
El que sempre havíem denunciat i considerat com a nefast del discurs populista del més llarg -en alçada-, que no era altra cosa que fomentar i alimentar la divisió del veïnat amb mentides, culpabilitzant els més febles, sense gens de vergonya, d’una crisi que havia servit per incrementar les desigualtats, ara altres li feien la feina.
La convivència i la cohesió social entre el veïnat s’han trencat de nou a Badalona. El terreny ja està adobat. De res serviran els discursos inclusius. La realitat s’imposarà i no serà gens fàcil tornar a guanyar la confiança de tots aquells que tant havien lluitat per combatre el discurs segregador del més llarg -en alçada-. Hi ha el risc de tornar a les cavernes si no som capaços de revertir la situació a la qual ens ha portat una part del govern local.
Badalona necessita un govern que treballi per cohesionar la ciutat, sense fractures identitàries, que prioritzi les polítiques socials i no el full de ruta independentista.
