Julio Anguita va visitar Badalona en més d’una ocasió. L’octubre del 1999, al parc del Gran Sol de Llefià, va participar en un míting en el qual va denunciar la precarietat laboral i també les empreses de treball temporal (ETT), a les quals va qualificar de ser un instrument al servei de l’explotació, sobretot, dels joves.

Dissabte, 16 de maig, va morir a Còrdova després de sofrir una parada cardiorespiratòria. Durant aquests dies, els mitjans de comunicació han parlat extensament d’aquest referent de l’esquerra comunista, com també molts dirigents polítics de quasi tots els colors han exalçat la seva figura.

El mateix president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha dit que Julio Anguita era una persona “coherent, honesta, sempre crítica, que va defensar de manera incansable la igualtat i la justícia social”.

Julio Anguita tenia clar que la política i el poder eren útils si servien per millorar la vida de les persones i canviar la societat. Per això, repetia fins a no poder més que el més important de qualsevol govern era el “programa, programa, programa”. Fets, no paraules.

Després de retirar-se de la primera línia política per raons de salut, va tornar a exercir de mestre a Còrdova, la seva estimada ciutat, i va rebutjar la pensió que li corresponia com a exdiputat. Tanmateix, mai va abandonar el seu compromís polític i la seva lluita contra les desigualtats i les injustícies.

Julio Anguita sempre va defensar la unitat de les esquerres, això sí, tenint clar l’objectiu prioritari de treballar per millorar les condicions de vida de la classe treballadora.

Pocs com Julio Anguita van denunciar els abusos dels poderosos, de les oligarquies financeres, de la monarquia i de la mateixa església. Per això era un home perillós per l’establishment.

La Declaració dels Drets Humans i la Constitució espanyola eren freqüentment utilitzades per Julio Anguita per rebatre els seus adversaris polítics, la seva demagògia i les seves contradiccions. Fins i tot la Bíblia era un dels seus llibres de capçalera.

Han passat molts anys, però el que Julio Anguita denunciava és avui una realitat que estem patint les classes treballadores

El seu discurs era racional, directe i didàctic. Ell tenia clar que la gent entén les coses quan se li expliquen amb claredat. Estava convençut, i ho practicava, que no s’ha de donar la raó a la gent buscant el seu vot, ja que tard o d’hora s’acaba perdent.

Defensava que s’havia d’explicar i implicar la gent en allò que es feia des de les institucions, fins i tot admetent el que no es podia fer. Eren molt conegudes les assemblees que feia amb els veïns dels barris quan era alcalde de Còrdova.

Va denunciar que, tal com plantejava el tractat de Maastricht, es donava prioritat als interessos dels mercats per sobre dels interessos de les persones, denunciant, també, que la denominada independència del Banc Central Europeu en realitat no era tal, ja que el convertia en un instrument al servei dels poders financers. Lamentava que el Parlament Europeu a penes tindria competències davant el poder oligàrquic de la Comissió Europea, així com que acceptar el dogma de la reducció del dèficit públic conduiria al desmantellament progressiu de l’estat del benestar.

Julio Anguita considerava que hi havia línies vermelles que no es podien traspassar, encara que això li va generar molts problemes en un context sociològic i mediàtic molt potent a favor del Tractat.

També, durant els anys que va estar en primera línia política, es va oposar a les privatitzacions del sector públic, al desmantellament del teixit industrial, a les reformes fiscals i del sistema de pensions i a les reformes laborals aprovades pel govern del PSOE. Això no va ser un obstacle perquè, després de les eleccions generals de 1993, proposés un acord programàtic de govern al PSOE quan aquest va perdre la majoria absoluta. Tanmateix, aleshores, Felipe González va preferir arribar a acords amb les dretes nacionalistes catalana i basca.

L’enfrontament entre IU i el PSOE va arribar a quotes molt altes quan es va destapar el finançament il·legal d’aquest partit a través de Filesa, el cas del germà d’Alfons Guerra, les escoltes il·legals del CESID, l’ús fraudulent dels fons reservats, el terrorisme d’estat dels GAL o el cas rocambolesc de Luis Roldán.

Han passat molts anys, però el que Julio Anguita denunciava és avui una realitat que estem patint les classes treballadores gràcies als governs de dretes, especialment al govern ultraconservador d’Aznar.

Afortunadament, no hi ha mal que duri cent anys. Ara tenim un govern d’esquerres progressistes, format pel PSOE i Unidas Podemos, que, segur, tindrà present el que deia Julio Anguita i treballarà per evitar que les classes treballadores paguin els plats trencats, no només per la pandèmia, sinó sobretot per la crisi econòmica i social que s’esdevindrà tard o d’hora. Ara cal esforçar-se per evitar que ningú es quedi enrere. Avui, la fraternitat és un valor essencial en una societat que pateix un excés d’individualisme i ningú pot viure amb dignitat si no es tenen cobertes les necessitats més bàsiques.

El camarada Julio ha mort, però el seu exemple i compromís continuen vius per a tots els que lluitem per una societat millor.