Des que la ultradreta té veu als mitjans de comunicació i governa en alguns països europeus i comunitats autònomes d’Espanya, la societat occidental està desorientada i ha perdut els valors i els principis que sempre havia defensat per esdevenir una societat millor, més lliure i democràtica.
A Espanya, la majoria dels dirigents d’ultradreta i també d’una part de la dreta posen en valor l’època més terrible i dolorosa de la nostra història recent. I, pel que sembla, a una gran part de la societat això no els provoca nàusees ni horror, un fet preocupant.
Costa d’entendre que, a molts països d’Europa i també a Espanya, la ciutadania voti partits feixistes, responsables de la mort i de les tortures de milions de persones.
La nostra societat encara lluita per recuperar els cossos dels morts i desapareguts en una guerra provocada per un personatge sanguinari, Francisco Franco, que no va respectar la legalitat vigent i es va alçar contra el govern legítim i va imposar una dictadura que va durar quaranta anys.
És penós escoltar el que diuen aquests personatges grotescos i estrafolaris, velles mòmies hereves del passat, defensant la dictadura i justificant la sublevació d’una part de l’exèrcit espanyol sota el comandament d’aquest ambiciós i criminal personatge, Franco, sense escrúpols ni consciència.
N’hi ha que diuen que hem d’oblidar-nos de la guerra dels nostres avis, que no cal buscar ni desenterrar els nostres morts, que s’ha de deixar en pau, això si, els seus herois enterrats amb honors en llocs privilegiats. Que la guerra, com he sentit dir al cap de l’oposició i a una tertuliana en la televisió pública, “va ser una cosa dels nostres avis”.
Aquesta gent ja no ve de matinada. Ara utilitzen els mitjans i el poder que tenen, i que de fet mai han perdut, per malparlar contra la democràcia, contra els que denuncien les injustícies i les desigualtats i contra tots aquells que defensen que una altra societat és possible.
Fins fa uns anys aquests personatges també hi eren, però no tenien la visibilitat i el protagonisme que tenen ara. I el més greu és que són pocs els qui protesten o denuncien les formes i els continguts dels missatges i els discursos provocadors d’aquests “nostàlgics del passat”.
Com és possible que la població no es rebel·li contra uns senyors que protesten perquè el govern vol que aquells que més s’han beneficiat durant aquesta crisi paguin més impostos? Com s’explica que, quan la pobresa afecta tants i tants treballadors i treballadores, els bancs espanyols s’embutxaquin més de 1.400 milions extra en només tres mesos, a costa de famílies, petites empreses i autònoms?
Com és possible que les empreses elèctriques aconsegueixin batre tots els rècords en beneficis? Per posar només un exemple, la companyia elèctrica Iberdrola s’endurà aquest any més de 4.000 milions d’euros.
Els propietaris i directius d’aquestes grans empreses i entitats financeres no tenen cap vergonya d’utilitzar les seves titelles polítiques, la ultradreta i bona part de la dreta, per oposar-se a qualsevol mesura que vagi en la direcció de reduir desigualtats i evitar l’exclusió social.
I el més terrible és trobar-te amb persones treballadores que justifiquen i aplaudeixen aquests dirigents de partits feixistes.
Caldrà fer una reflexió seriosa i profunda per part dels que defensem la democràcia i els drets humans per intentar esbrinar les raons pels quals s’ha arribat a aquesta situació. No cal assenyalar culpables, però és evident que el mèrit no és dels feixistes, sinó de tots aquells que han renunciat a defensar drets i llibertats a canvi de beneficis particulars. També d’aquells que s’han deixat enganyar i enlluernar pels cants de sirena dels populistes. Uns i altres accepten ser submisos i obeir els dictats i els interessos dels poderosos que no volen que res canviï.
Davant d’això, la solució passa per anar als barris i escoltar el veïnat. És necessari i urgent per evitar la catàstrofe. Badalona i la seva gent s’ho mereixen.
