L’any 2018, l’aleshores síndic, el defensor de les persones a Catalunya, feia públic un document en el qual analitzava la situació d’exclusió residencial que patien moltes persones i famílies per les dificultats que tenien per poder accedir a un habitatge assequible amb els escassos ingressos de què disposaven.
Ja l’any 2016, també advertia del creixement alarmant del nombre de situacions de necessitat d’habitatge i de la insuficient resposta per part de les administracions.
Aquell mateix any, a Badalona es feia públic que l’Ajuntament construiria tres promocions d’habitatges socials a diferents barris de la ciutat. Tenia els solars i els diners.
Però anem una mica enrere.
L’any 2012 es va crear la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (Sareb) amb l’objectiu de netejar el sistema financer espanyol després de la crisi del 2008. La seva principal missió va ser recuperar els actius tòxics dels bancs per sanejar els seus comptes. Aquest rescat bancari va suposar una despesa superior als 62.000 milions d’euros.
Per això, tots els immobles que havien de ser traspassats a la Sareb, més de 200.000, ja eren de titularitat pública, pel fet que estaven en mans d’entitats intervingudes i nacionalitzades.
També en l’informe del 2018, el síndic denunciava que hi havia un gran nombre d’habitatges de titularitat privada que estaven desocupats de manera injustificada, en molts casos propietat d’entitats financeres, mentre la insuficiència del parc d’habitatge de lloguer social era escandalosa.
El síndic, davant d’aquesta situació, va suggerir, entre altres actuacions, destinar a lloguer social el 30% dels immobles obtinguts per l’Estat a través de la Sareb, i cedir-los a les administracions públiques i a entitats socials sense ànim de lucre en condicions econòmiques que “els permetessin assumir-ne la gestió i la destinació a lloguer a baix cost i a llarg termini”, minorant així el drama dels desnonaments.
Era evident que si la societat havia fet un esforç, a través dels seus impostos, per rescatar les entitats financeres, úniques responsables del seu mal funcionament i del qual la societat no tenia cap culpa, la Sareb tenia a les seves mans no només la possibilitat de contribuir a alleugerir la problemàtica d’accés a l’habitatge social, sinó la responsabilitat social de fer-ho.
Per això, ningú va entendre com es va deixar escapar aquesta oportunitat per crear un parc d’habitatge social que hauria permès donar resposta a la greu situació d’emergència residencial que es vivia a l’Estat.
Podríem també recordar que l’article 26 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya disposa que els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixin el dret a accedir a un habitatge digne, com també la necessitat d’incrementar el pressupost destinat a polítiques públiques d’habitatge, que hauria de ser almenys del 0,6% del PIB.
Ara, més d’un any més tard que el Consell de Ministres anunciés l’aprovació d’una nova llei d’habitatge, s’ha aconseguit arribar a un acord i, finalment, després de molts estira-i-arronses, passarà a les Corts per ser ratificada i aprovada definitivament.
No entrarem a desgranar el contingut d’aquesta llei, que és la primera en matèria d’habitatge de la nostra democràcia, si bé, com passa amb qualsevol llei, té detractors i defensors.
Aquesta llei, segons diuen els experts, està molt centrada en la part que fa referència als lloguers i inclou mesures per aconseguir ajudes d’accés a l’habitatge, regula el procediment dels desnonaments i limita els preus del lloguer de les anomenades “zones tensionades”.
La nova llei permetrà també posar un impost als habitatges buits, que hauran de fixar els ajuntaments, com també els governs autonòmics podran regular els preus del lloguer en zones tensionades, és a dir, en aquells llocs on el lloguer hagi pujat cinc punts més que l’IPC en els últims anys i on les famílies destinin més del 30% dels seus ingressos a pagar la renda.
Igualment s’incrementarà el parc públic de lloguer, ja que es reservarà el 30% de totes les noves promocions per a habitatge protegit, la meitat de les quals serà per a lloguer social. A més, segons un nou reial decret llei, es construiran 20.000 nous habitatges que es destinaran a lloguer social.
Finalment, assenyalarem que en la conferència municipal del PSOE, celebrada a València fa uns dies, Pedro Sánchez va fer públic que pròximament el Consell de Ministres aprovarà la mobilització de 50.000 habitatges de la Sareb per destinar-los a lloguer social. També es va comprometre a elevar el percentatge d’habitatge públic a Espanya, passant del 3% actual al 20%.
A Badalona hi ha més de 500 habitatges propietat de la Sareb.
Segons va dir Pedro Sánchez, Espanya és en aquests moments el tercer país amb major nombre d’habitatges buits d’Europa i, al mateix temps, es troba molt per sota de la mitjana europea d’habitatge públic, el 3% contra el 9%.
El mateix van anunciar els alcaldes socialistes de l’Àrea Metropolitana de Barcelona: l’habitatge assequible ha de ser una de les principals prioritats dels nous ajuntaments.
Aquesta vegada serà veritat o només s’ha dit perquè ens trobem en campanya electoral?
