En política hi ha una actitud més nociva que el seguidisme: l’immobilisme. Les inèrcies fan difícil fonamentar cap transformació real i, per definició, l’immobilisme és contrari al canvi.

El sainet tediós de les negociacions espanyoles ha conjugat totes dues actituds. Els actors polítics, els nous i els vells, han estat incapaços de superar les inèrcies del torn de partits instaurat amb el règim del 78 i, alhora, han evidenciat el seu immobilisme quan s’han demostrat inútils per gestionar un resultat allunyat de les majories més o menys confortables.

Els mesos que han passat des dels comicis espanyols no només no han obert espais d’entesa sinó que han bunqueritzat com mai les forces polítiques més rellevants: el PP no té qui l’estimi, els socialistes continuen segrestats pels quatre barons regionals, Podemos es replega en si mateix després d’una negociació desastrosa, i Ciudadanos excel·leix en tril·lerisme ideològic.

No és que ens hagi d’interessar especialment allò que encalla un nou govern a les espanyes però és rellevant a l’hora de valorar dinàmiques polítiques diametralment oposades que observem a Catalunya.

A casa nostra, efectivament, s’enderroquen els murs dels partits: Convergència reinventa la Casa Gran del Catalanisme amb un Torn Obert que ha de fer foc nou; Esquerra celebra la festa de la República imaginant hegemonies polítiques; les CUP s’aboquen a refer ponts més enllà dels militants convençuts, i fins i tot l’increïble partit minvant, Iniciativa, mira d’evitar la irrellevància inventant confluències.

Més enllà de les fílies i fòbies polítiques de cadascú, és esperançador encarar el segle XXI amb propostes polítiques que volen enterrar la vella idea del partit entès com a compartiment estanc. I existeix una relació entre aquest fenomen i el projecte polític que estem protagonitzant i que persegueix establir un estat propi per a Catalunya.

El vas mig buit parla d’enfrontaments somorts entre Convergència i Esquerra, i d’unes CUP dividides a l’interior i amb poca predisposició al pacte a l’exterior. Però el fet remarcable és que totes tres forces polítiques –que en qualsevol altre espai polític serien antagòniques–, projecten la determinació de ser fidels al mandat polític sorgit de les urnes el 27S. Perquè el mandat va ser aquest: feu-ho plegats, feu-ho bé i feu-ho aviat.

Ni ha estat, ni és, ni serà fàcil. Però ho estem fent raonablement bé i constituïm una experiència cívica, pacífica i democràtica inèdita al món. I ens hem de repetir que ho estem fent bé. El dubte permanent, el dit a l’ull i la sospita continuada són tòxiques en el camp polític i ho són per al conjunt de la societat si en som còmplices.

Hem trencat les inèrcies espanyoles i fugim de l’immobilisme autonòmic cap a la independència. El futur, com mai, és a les nostres mans. I la possibilitat d’espifiar-la, tampoc cal ser il·lusos, també.