Ahir vaig rebre un correu electrònic amb una invitació molt especial: anar durant 3 dies a un creuer networking de dones professionals. En un primer moment, vaig pensar que s’havien equivocat de persona. Però no, no. L’encapçalament del missatge deixava ben clar a qui es dirigia: “Sílvia, vols venir 3 dies de creuer?”. Era indubtable que em convidaven a mi, poeta. Bé, exactament no em convidaven. El que intentaven era persuadir-me a pagar una fortuna (l’equivalent al meu sou mensual de pluriempleada) amb la promesa de fer xarxa. Això sí, sense compromís (acabava dient el missatge). Només faltaria!
Però qui es creu que algú treballa en un creuer de luxe, on la propina de 149€ és obligatòria i l’has de pagar per avançat? És evident que qui paga per una activitat així no necessita treballar. Jo trigaria un any de feina a amortitzar l’embarcament (això, en el cas de trobar feina, és clar).
Estava indignada. Però una força oculta em va empènyer a respondre el correu exposant la meva situació de poeta i oferint-me a fer un recital nocturn si pujava a bord de franc. Personalment, vaig trobar la proposta d’allò més encertada. La meva mercaderia és la poesia i era l’únic que podia oferir. Però sabeu quina va ser la seva resposta? Doncs que esperaven que aviat m’ho pogués pagar.
El molt és ple de desagraïts (i d’aturats com jo). Per això, fa temps que no em puc permetre unes vacances com cal. Si jo pogués tenir vacances, viatjaria a l’estranger i practicaria les 5 llengües que sé i que no em serveixen de res. Al currículum, això, ja no impressiona. Per impressionar, ara cal anar al Japó i tornar renovada a la feina i fingir amb els companys que t’ha anat de meravella per l’estrès, mentre ells assenteixen amb lents moviments cranials, tot remenant la cullereta dins del cafè de màquina.
Però qui es creu que viatjar al Japó desestressa? Amb totes aquelles llumetes i gats metàl·lics saludant-te pel carrer. Inventar està sobrevalorat. És evident que requereix d’un gran esforç i que has de defensar, estoicament, cada detall, controlant la mirada i els gestos, mentre la part esquerra del cervell no pot deixar de maquinar respostes sorprenents. Que si vaig veure un suïcidi en directe, que si es va obstruir la cinta transportadora de sushi del self-service i els clients del restaurant van entrar en pànic. Ui, sí, què divertit, no?
¿Us imagineu que ahir m’hagués pogut pagar aquest magnífic creuer ple de dones? El somni de qualsevol lesbiana! Imagineu que aconsegueixo convèncer el meu cap? No, no, millor: imagineu que jo sóc la meva cap i que no he d’ensabonar a ningú amb el pretext de viatjar per aconseguir nous contactes. Què creieu que passaria a bord d’aquest creuer?
Imagineu, imagineu. Jo veig tot de dones en banyador passejant-se per la sauna, menjant fulles d’amanida variada, bevent gintònics i mirant-se les unes a les altres sense dirigir-se la paraula. Un networking fent aigües, vaja. Pensareu que tinc enveja i que la meva ment vol fer-les naufragar, no? Doncs sí, què passa. Tinc enveja. Perquè mentre jo segueixo aquí al sofà escrivint poesia i, de tant en tant, alguna columneta, hi ha algú amb les ungles del peu pintades de rosa a punt d’embarcar en un creuer.
Però m’he de refer. S’ha acabat això de la llagrimeta fàcil i menys a primera hora del matí. Ara mateix, penso substituir les galetes integrals habituals de l’esmorzar, per un croissant farcit amb mantega i melmelada. Això sí que és fer vacances. Perquè vagis on vagis, aquest és un plat d’hotel universal.
Sílvia Bel
Escriptora i periodista
